Fa setmanes que ens entretenim a escoltar diferents opinions sobre el viatge del Papa a Barcelona. S’ha parlat sobre la despesa pública que representa aquesta visita, sobre l’ anacronisme del discurs actual del cap de l’església en temes tan delicats com no acceptar l’ús dels preservatius per prevenir malalties tan greus com l’ HIV, el paper de la dona dins l’església, la no acceptació del matrimoni entre persones d’un mateix sexe o contra la pràctica de l’avortament… Reflexions que una no creient com jo – sobretot contra l’estament que “representa” oficialment aquesta religió catòlica, no contra la fe de molts, que és molt respectable – m’he tornat a plantejar avui mirant el seguiment informatiu que ha fet la tele i “respirant” en primera persona l’ambient i les restriccions que els veïns del Guinardó hem viscut durant la jornada.
Des de l’atalaia del meu carrer he de dir que les mesures han estat molt discretes, que a banda dels helicòpters que rondaven els nostres caps des de feia un parell de dies i dels aparcaments ocupats per molts autocars dels seguidors de Benet XVI, gairebé no ens ha tocat gaire. Incrèdulament el què he observat ha estat respecte i emoció per part de molts veïns del barri que parlaven i es sentien contents per aquesta gairebé doble visita que també a la tarda l’ha dut a inaugurar les noves instal·lacions de l’escola i centre sanitari del Nen Déu.
Què vull dir amb tot plegat? Doncs que ha estat una visita que m’ha sorprès, m’ha sorprès la meva pròpia emoció al veure les primeres imatges de l’interior de la nova nau de la Sagrada Família, una màgica fantasia artística de columnes en forma d’arbres, balconades als pisos superiors, vitralls multicolors i llum per tot arreu il·luminant aquest esplèndid espai del s. XXI. També m’he emocionat al veure els assistents del temple com vivien amb felicitat i joia la consagració de la nostra estimada i sempre omnipresent Sagrada Familia en basílica. M’ha sorprès -meravellosament!– l’ús del català en el discurs del Papa, un alemany que, com ha dit Carod Rovira, ha fet més pel català que qualsevol president espanyol en els últims segles! o el discurs de l’arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach que, malgrat que protocol·lari, estava ple de calidesa i sentiment, com un autèntic cristià de base. Però sobretot m’ha sorprès i molt la capacitat de moltes de les persones que han participat per moure’s unides i que ara, en nom de la religió, parlaven de compartir i ajudar els més necessitats, sentiments que – espero sincers – encara em fan tenir fe en les teories rousseaunianes que defenen que l’esser humà és bo per natura.
No entenc la polèmica sobre la despesa pública que ha suposat la visita papal en instal·lacions i seguretat i que hem hagut d’afrontar tots els ciutadans. De fet em sembla ordinària per a un personatge que és cap d’Estat i màxim representant d’una de les religions més seguides al planeta. El què si m’emprenya i bastant és que aquesta crítica sobre la despesa passa molt desapercebuda quan es fan celebracions del Barça – amb passa-carrers i conseqüències vandàliques varies -, quan la dona del president d’un país poderós fa una visita turística o quan hi ha alguna cimera internacional més pendent de la foto de portada i del benefici polític que dels resultats reals. Tampoc m’ha agafat de sorpresa el missatge del Papa, m’ha semblat d’allò més normal, és el pensament ultra conservador que defensa exactament igual des del primer dia que va ser nomenat.
Si ara em preguntessin què m’ha semblat la visita del Papa a Barcelona diria que ha estat històricament important per a Catalunya…. i que m’ha sorprès.
Feu un comentari so far
Deixa un comentari
CARMΣMIX enconstanteduda 