CARMΣMIX enconstanteduda


AQUEST WEB ESTÀ DE DESCANS
20 gener 2013, 9:08 pm
Filed under: "barcelonautades"

resting1

Una postura molt còmode… us la recomano, a descansar!! 😉



VERSIONS HIPNÒTIQUES, FENÒMENS NOU-TECNOLÒGICS
7 febrer 2012, 6:20 pm
Filed under: "barcelonautades", Recomanacions

Hi ha fenòmens i fenòmens a la xarxa 2.0, molts relacionats amb el tema musical.
Aquí us explico aquest que fa qüestió de dies roda per internet: la cançó es diu “Somebody that I used to know”. La peça és d’un grup pop australià de l’escena indie i reconegut amb alguns premis. És una cançó dolça i enganxa perquè la seva melodia va in crescendo i és a varies veus.

Un grup canadenc que es fan dir Walk off the Earth la va sentir i la va versionar.
S’hi van estar varis dies rodant el clip amb la seva pròpia versió del tema i n’ha sortit una cançó original, en acústic, i una posada en escena molt genuïna: els 5 components del grup, 3 veus i un sol instrument tocat per… tots cinc! Després la van fer rodar per internet – una acció de màrqueting viral que funciona – fins que l’actor australià Russell Crowe la va comentar al twitter… Fenòmen de masses, i de noves tecnologies!

I en aquest video trobareu la cançó original, la d’aquest cantant australià de pop electrònic que es diu Gotye.
Aquest grup ja ha tret 3 discos i Wonter De Backer, el nom del cantant, és un dels membres de la banda indie-pop The Basics. En aquest video fa una col.laboració amb la cantant Kimbra i la posada en escena també impacta, però d’una altra manera… La peça ha estat versionada per més de 6 bandes internacionals.

Quina versió us agrada més? A mi és que m’agraden totes dues… A que si? 😉



MÚSICA DE LA PRIMAVERA ÀRAB PEL 2012
31 Desembre 2011, 8:15 pm
Filed under: Descubriendo el planeta Tierra, Recomanacions

 
“Leaders Wanted” per Cairokee, d’Egipte i una de les cançons insígnia de la passada Primavera Àrab… Per un 2012 necessàriament revol.lucionari, seguint l’exemple de l’energia dels nostres veïns del Sud.  😉



DONES, WOMEN, DONNE, FEMME, GINECON…
18 Desembre 2011, 10:02 pm
Filed under: "barcelonautades", Reflexiones en voz alta, Troballes

Fa unes setmanes vaig agafar de la biblioteca del barri un llibre que parlava d’Orient Mitjà – una de les meves passions – però no gaire convençuda que em podés agradar. Ho vaig afegir a la pil.la de llibres i poca estona després ja m’estava atrapant.

El llibre , que ja te uns anyets, es diu “La Damas de Oriente, grandes viajeras por los países árabes”  i l’autora és una periodista que es va documentar rescatant de l’oblit la memòria de dones que ja des del s. XVII deixaven la seva còmoda Europa a la recerca d’altres horitzons molt més llunyans, la força comuna de les quals era una inmensa curiositat, les ganes de conèixer altres indrets i sobretot – i aquí la meva fascinació – la necessitat vital i fonamental de viure com elles volien, més enllà de les imposicions socials, lliures i sobretot disposant del control de les seves vides… Algunes d’elles van pagar un preu molt alt, o el rebuig social, o la incomprensió o el no retorn però van guanyar com a persones i com a dones.

La majoria de les vides relatades parlen de dones de l’alta societat britànica, pais de llarga tradició colonial, expert en expedicions científiques, promotor d’ institucions centenàries pioneres en innovació – com la Reial Societat Geogràfica –  tot plegat, una excel.lent estratègia disfressada de ganes de coneixement però que en realitat alimentava les informacions necessàries per a les expansions geogràfiques d’un gran Imperi. Ben cert que moltes d’aquestes dones ja havien sentit a parlar de territoris llunyans i inexpugnables, i segurament els havia servit per alimentar les ganes d’allunyar-se d’una societat que les ofegava: Agatha Christie o Lady Mary Wortley van haver de traslladar-se pels oficis dels seus marits, una circumstància que podria haver estat sols això, però per exemple, a l’època de Lady Mary, el s. XVIII, aquesta va poder portar a Anglaterra una tècnica mèdica ja practicada a l’Imperi Otomà, la inoculació contra la verola, l’antecedent de la vacuna. O Lady Jane Digby, mitja vida casada amb un cap beduí i que gràcies a ella es van començar a conèixer molts dels costums que a posteriori utilitzaria molt be el legendari Lawrence d’Aràbia, o Gertrude Bell que al 1909 amb escrits com aquest

“Cuando uno acaba de llegar a Oriente, existe un momento en que se da cuenta de que el mundo empieza a menguar por un extremo y a crecer por el otro, hasta que toda su perspectiva de la vida cambia”  

va ser, junt amb el mateix T.E. Lawrence, un dels majors especialistes britànics en Orient a la Conferència de Pau celebrada a París el 1919, on es va decidir la repartició del botí de la Primera Guerra Mundial… Vides totes que ens relaten una altra manera d’explicar la Història en majúscules, dones que sense segurament buscar-s’ho, van participar de molt a fer aquesta Història i que han passat desapercebudes, ‘ningunejades’ pels conta-contes de les grans enciclopèdies.

Casualitats de la vida  que poc després de llegir el llibre m’encarreguessin la traducció d’un documental de muntanya que parlava de varies generacions de dones que també van haver de trencar motllos per seguir el camí que a la vida estaven destinades a fer.

El documental es diu “Encordades” i és un homenatge a les dones de muntanya, a les dones que van fer via i a les dones que van conquerir cims… Des de la pionera Carme Romeu de 91 anys fins a l’Ester Sabadell, experta escaladora i membre de l’equip de ‘Al Filo del Imposible’ durant 10 anys i actual bombera barcelonina…

Vaig poder assistir a la presentació de Barcelona i em vaig quedar impactada per la qualitat tècnica de la pel.lícula, amb imatges espectaculars fetes en alçada escalant i també des d’un helicòpter, per la simplicitat del guió, per la tendresa que aquestes dones transmeten explicant planerament qui eren i com havien arribat a poder practicar la seva passió, la seva manera de viure i veure la vida.

Sembla que  no només m’ha agradat a mi, de moment ja han rebut 2 premis: Un a l’últim Torelló Mountain Festival i l’altre a la millor pel.lícula de muntanya del Kendal Mountain Film Festival de Gran Bretanya… Enhorabones merescudes i us el recomano d’anar a veure quan estigui en cartellera!

Tot, tot plegat m’ha fet reflexionar sobre la meva condició de dona, sobre el meu quotidià i sobre el què sóc per a la meva societat. I no puc deixar de preguntar-me i plantejar:  Encara ens cal promoure la discriminació positiva al nostre país en ple segle XXI? Doncs deixeu-me que us digui que sí. Fins al dia que deixem de veure una dona directiva el rol de la qual es posa en dubte en edat fèrtil, quan te familia o estant soltera, i no per les seves pròpies capacitats, o el dia que no calgui marcar quotes als parlaments, es deixi de fer rebombori/expectació i es respectin les decisions preses d’una ministra de defensa embarassada o una dirigent acabada de parir retornant a les seves obligacions postelectorals, o deixin d’existir sous diferents per qüestió de gènere en les mateixes tasques, aleshores sí, cal… i a kilos!!

Gràcies a les Gertrudes, Janes, Hesters, Carmes, Elis, Esters i milers d’altres anònimes. Gràcies, dones del món.



Llops, música i tequil.la
8 Desembre 2011, 8:03 pm
Filed under: "barcelonautades", Recomanacions

Ahir vaig estar en un mexicà, lindo i agradable però no sé què duien aquelles salses o els quants tequil.les presos, que alguna cosa no ha funcionat 😦 En fi, ja passarà.

Tot això és una excusa perquè la banda sonora que ens van passar durant el sopar va ser magnífica: Lila Downs, Los Lobos (i aquí el seu magnífic tema ‘Rita’), Chavela Vargas, Los Tigres… fins que va aparèixer una peça d’aquelles hipnòtiques i que et fa desaparèixer el món de vista: ‘Silent Thunder’ em van dir, i no la trobo!
M’hi ajudes? Si em fas algun comentari t’ho agraïré…

Mentres us deixo acompanyar per aquest veterà grupàs de músics mexicans immigrants que a ritme de blues, folk, cumbies, blues i rock & roll (pur mestissatge) i amb tenacitat s’han fet un nom: Los Lobos Alguns els recordaran perquè a les bandes sonores de Robert Rodriguez, Quentin Tarantino o produccions Disney són uns habituals… Que viva México!




Create your own website, free on WordPress.com.Create your own website.
Start free