CARMΣMIX enconstanteduda


AQUEST WEB ESTÀ DE DESCANS
20 gener 2013, 9:08 pm
Filed under: "barcelonautades"

resting1

Una postura molt còmode… us la recomano, a descansar!!😉



VERSIONS HIPNÒTIQUES, FENÒMENS NOU-TECNOLÒGICS
7 Febrer 2012, 6:20 pm
Filed under: "barcelonautades", Recomanacions

Hi ha fenòmens i fenòmens a la xarxa 2.0, molts relacionats amb el tema musical.
Aquí us explico aquest que fa qüestió de dies roda per internet: la cançó es diu “Somebody that I used to know”. La peça és d’un grup pop australià de l’escena indie i reconegut amb alguns premis. És una cançó dolça i enganxa perquè la seva melodia va in crescendo i és a varies veus.

Un grup canadenc que es fan dir Walk off the Earth la va sentir i la va versionar.
S’hi van estar varis dies rodant el clip amb la seva pròpia versió del tema i n’ha sortit una cançó original, en acústic, i una posada en escena molt genuïna: els 5 components del grup, 3 veus i un sol instrument tocat per… tots cinc! Després la van fer rodar per internet – una acció de màrqueting viral que funciona – fins que l’actor australià Russell Crowe la va comentar al twitter… Fenòmen de masses, i de noves tecnologies!

I en aquest video trobareu la cançó original, la d’aquest cantant australià de pop electrònic que es diu Gotye.
Aquest grup ja ha tret 3 discos i Wonter De Backer, el nom del cantant, és un dels membres de la banda indie-pop The Basics. En aquest video fa una col.laboració amb la cantant Kimbra i la posada en escena també impacta, però d’una altra manera… La peça ha estat versionada per més de 6 bandes internacionals.

Quina versió us agrada més? A mi és que m’agraden totes dues… A que si?😉



MÚSICA DE LA PRIMAVERA ÀRAB PEL 2012
31 Desembre 2011, 8:15 pm
Filed under: Descubriendo el planeta Tierra, Recomanacions

 
“Leaders Wanted” per Cairokee, d’Egipte i una de les cançons insígnia de la passada Primavera Àrab… Per un 2012 necessàriament revol.lucionari, seguint l’exemple de l’energia dels nostres veïns del Sud. 😉



DONES, WOMEN, DONNE, FEMME, GINECON…
18 Desembre 2011, 10:02 pm
Filed under: "barcelonautades", Reflexiones en voz alta, Troballes

Fa unes setmanes vaig agafar de la biblioteca del barri un llibre que parlava d’Orient Mitjà – una de les meves passions – però no gaire convençuda que em podés agradar. Ho vaig afegir a la pil.la de llibres i poca estona després ja m’estava atrapant.

El llibre , que ja te uns anyets, es diu “La Damas de Oriente, grandes viajeras por los países árabes”  i l’autora és una periodista que es va documentar rescatant de l’oblit la memòria de dones que ja des del s. XVII deixaven la seva còmoda Europa a la recerca d’altres horitzons molt més llunyans, la força comuna de les quals era una inmensa curiositat, les ganes de conèixer altres indrets i sobretot – i aquí la meva fascinació – la necessitat vital i fonamental de viure com elles volien, més enllà de les imposicions socials, lliures i sobretot disposant del control de les seves vides… Algunes d’elles van pagar un preu molt alt, o el rebuig social, o la incomprensió o el no retorn però van guanyar com a persones i com a dones.

La majoria de les vides relatades parlen de dones de l’alta societat britànica, pais de llarga tradició colonial, expert en expedicions científiques, promotor d’ institucions centenàries pioneres en innovació – com la Reial Societat Geogràfica –  tot plegat, una excel.lent estratègia disfressada de ganes de coneixement però que en realitat alimentava les informacions necessàries per a les expansions geogràfiques d’un gran Imperi. Ben cert que moltes d’aquestes dones ja havien sentit a parlar de territoris llunyans i inexpugnables, i segurament els havia servit per alimentar les ganes d’allunyar-se d’una societat que les ofegava: Agatha Christie o Lady Mary Wortley van haver de traslladar-se pels oficis dels seus marits, una circumstància que podria haver estat sols això, però per exemple, a l’època de Lady Mary, el s. XVIII, aquesta va poder portar a Anglaterra una tècnica mèdica ja practicada a l’Imperi Otomà, la inoculació contra la verola, l’antecedent de la vacuna. O Lady Jane Digby, mitja vida casada amb un cap beduí i que gràcies a ella es van començar a conèixer molts dels costums que a posteriori utilitzaria molt be el legendari Lawrence d’Aràbia, o Gertrude Bell que al 1909 amb escrits com aquest

“Cuando uno acaba de llegar a Oriente, existe un momento en que se da cuenta de que el mundo empieza a menguar por un extremo y a crecer por el otro, hasta que toda su perspectiva de la vida cambia”  

va ser, junt amb el mateix T.E. Lawrence, un dels majors especialistes britànics en Orient a la Conferència de Pau celebrada a París el 1919, on es va decidir la repartició del botí de la Primera Guerra Mundial… Vides totes que ens relaten una altra manera d’explicar la Història en majúscules, dones que sense segurament buscar-s’ho, van participar de molt a fer aquesta Història i que han passat desapercebudes, ‘ningunejades’ pels conta-contes de les grans enciclopèdies.

Casualitats de la vida  que poc després de llegir el llibre m’encarreguessin la traducció d’un documental de muntanya que parlava de varies generacions de dones que també van haver de trencar motllos per seguir el camí que a la vida estaven destinades a fer.

El documental es diu “Encordades” i és un homenatge a les dones de muntanya, a les dones que van fer via i a les dones que van conquerir cims… Des de la pionera Carme Romeu de 91 anys fins a l’Ester Sabadell, experta escaladora i membre de l’equip de ‘Al Filo del Imposible’ durant 10 anys i actual bombera barcelonina…

Vaig poder assistir a la presentació de Barcelona i em vaig quedar impactada per la qualitat tècnica de la pel.lícula, amb imatges espectaculars fetes en alçada escalant i també des d’un helicòpter, per la simplicitat del guió, per la tendresa que aquestes dones transmeten explicant planerament qui eren i com havien arribat a poder practicar la seva passió, la seva manera de viure i veure la vida.

Sembla que  no només m’ha agradat a mi, de moment ja han rebut 2 premis: Un a l’últim Torelló Mountain Festival i l’altre a la millor pel.lícula de muntanya del Kendal Mountain Film Festival de Gran Bretanya… Enhorabones merescudes i us el recomano d’anar a veure quan estigui en cartellera!

Tot, tot plegat m’ha fet reflexionar sobre la meva condició de dona, sobre el meu quotidià i sobre el què sóc per a la meva societat. I no puc deixar de preguntar-me i plantejar:  Encara ens cal promoure la discriminació positiva al nostre país en ple segle XXI? Doncs deixeu-me que us digui que sí. Fins al dia que deixem de veure una dona directiva el rol de la qual es posa en dubte en edat fèrtil, quan te familia o estant soltera, i no per les seves pròpies capacitats, o el dia que no calgui marcar quotes als parlaments, es deixi de fer rebombori/expectació i es respectin les decisions preses d’una ministra de defensa embarassada o una dirigent acabada de parir retornant a les seves obligacions postelectorals, o deixin d’existir sous diferents per qüestió de gènere en les mateixes tasques, aleshores sí, cal… i a kilos!!

Gràcies a les Gertrudes, Janes, Hesters, Carmes, Elis, Esters i milers d’altres anònimes. Gràcies, dones del món.



Llops, música i tequil.la
8 Desembre 2011, 8:03 pm
Filed under: "barcelonautades", Recomanacions

Ahir vaig estar en un mexicà, lindo i agradable però no sé què duien aquelles salses o els quants tequil.les presos, que alguna cosa no ha funcionat😦 En fi, ja passarà.

Tot això és una excusa perquè la banda sonora que ens van passar durant el sopar va ser magnífica: Lila Downs, Los Lobos (i aquí el seu magnífic tema ‘Rita’), Chavela Vargas, Los Tigres… fins que va aparèixer una peça d’aquelles hipnòtiques i que et fa desaparèixer el món de vista: ‘Silent Thunder’ em van dir, i no la trobo!
M’hi ajudes? Si em fas algun comentari t’ho agraïré…

Mentres us deixo acompanyar per aquest veterà grupàs de músics mexicans immigrants que a ritme de blues, folk, cumbies, blues i rock & roll (pur mestissatge) i amb tenacitat s’han fet un nom: Los Lobos Alguns els recordaran perquè a les bandes sonores de Robert Rodriguez, Quentin Tarantino o produccions Disney són uns habituals… Que viva México!



L’ESCOLA, LA MEVA PRIMERA MEMÒRIA HISTÒRICA
17 Octubre 2011, 7:52 pm
Filed under: "barcelonautades", Experiencias

Ningú posarà en dubte que els primers anys d’escola són essencials per al nostre creixement com a persones i les experiències i els records d’aquella època esdevenen per gairebé tothom la seva primera memòria històrica… Per a mi ha estat un fet que he pogut confirmar del tot fa molts pocs dies, ja que vaig tenir l’immens plaer de veure a molts dels meus antics companys i amics d’escola.

Quin sentit te més de 25 anys més tard retrobar-te amb la teva classe? Quines vivències reviuràs i amb qui i com et trobaràs? Cal preparar-se per aquesta trobada? Aquestes i moltes preguntes més em vaig plantejar quan fa mesos un dels meus antics companys es va posar en contacte amb mi, una espècie d’emoció, curiositat i mandra barrejades que em van provocar la suficient força com per assistir a una trobada que sospitava de molta incertesa… Pensava que no sabria què dir, o que pecaria de dir massa, que no sabria com actuar davant dels qui van ser els meus companys de vida durant molts anys, que tots ens trobariem molt canviats, massa, i em feia pànic que la trobada de per sé quedés totalment fora de lloc i de falta de sentit.

Va ser veure’ls i se’m va passar tot.
Hores i hores de xerrada intensa, d’abraçades, somriures, de compartir records, d’exterioritzar sentiments… Diria que l’atmosfera es tallava de bon rotllo, respecte i molt d’amor, una estona màgica compartint aventures passades, una sensació de total harmonia que em va agafar de sorpresa i que em va deixar en estat nirvànic durant dies.

Si durant la trobada algú hagués fet un anàlisi de caire antropològic, s’hauria divertit observant i escoltant com cadascú de nosaltres havia percebut la seva infància a l’escola, com per a uns va ser una etapa divertida i entranyable i per a d’altres moments vitals durs, de prova, de patiment personal, de dificultats relacionals, però per a tots anys de fonamental importància, uns anys inovidables gravats a foc a la pell. Era normal veure com cadascú haviem fet memòria sel.lectiva d’aquell passat, l’haviem classificat, ens havíem etiquetat, prejudiciat i fins i tot vetat, un aprenentatge exigent però interessant i necessari pel creixement d’un nen. Vam repassar molts moments amb imatges antigues de l’escola, de la nostra classe, dels passadissos, de les baralles, d’aquell que responia així a classe, dels delegats, dels profes, dels xicots que ens agradaven, dels líders i dels qui no ho eren, dels innocentons, del viatge de final de curs i d’aquell raro que rondava per allà i que ningú entenia. Ens vam confessar públicament i vam treure la pols a aquells fantasmes, vam reviure festes, guateques, fumades col.lectives de lianes al barranc del pati, les ennoviades d’un i altre, les escridassades i càstigs que rebien alguns o festivals coreogràfics com el de Grease que ens va tenir a tots ocupats més d’un trimestre, vam recordar els qui havien marxat per sempre i vam trobar a faltar qui no va poder estar. I si, també hi va haver temps pels moments actuals, persones satisfetes o no, uns mestres, tècnics, enginyers, biòlegs, fins i tot un bomber, parelles que es mantenen, que es separen, mares solteres i fills adolescents, un poti-poti variat que s’explicava amb naturalitat i sempre sota aquell filtre de bon-rotlliste flotant…

I és clar, evidentment no hi erem tots, alguns van faltar, potser perquè per a ells aquest retrobament no tenia sentit o perquè no els hi coincidia en el millor moment de la seva vida o perquè no tenien res a celebrar, les males experiències també es passen de petits. La sort és que no va ser així per a la majoria, molts hi vam ser, i ens continuem veient, i ara també estem en xarxa gràcies a invents perversos com el Facebuk busca vides! (qui m’ho havia de dir a mi amb el què odio aquest artefacte!)

Si, ara ho puc ben dir que l’escola ha estat – de bon troç – la meva gran primera memòria històrica, per a no oblidar i per aprendre’n, i que retrobant-nos vam tornar a compartir una genuina i única experiència col.lectiva… Espero que un dia el meu fill pugui dir el mateix de la seva escola i sentir-se’n orgullós.

Dedicat a Ernesto i Katy😉



ANI DI FRANCO, DEEP MUSIC.
16 Octubre 2011, 10:24 pm
Filed under: Recomanacions

Folk-punk.
De Buffalo (EE.UU), con discográfica propia, libre, comprometida, de punteo rápido y hábil con la guitarra acústica. Otra delicia.




%d bloggers like this: