CARMΣMIX enconstanteduda


HOMENATGE AL MEU PARE, LA REVOLTA PERMANENT
18 Setembre 2009, 8:26 pm
Filed under: Reflexiones en voz alta

papa

També som records.
Aquesta setmana vaig veure l’estrena a televisió d’un documental  que parlava d’un dels moments més dramàtics de la nostra història, els assassinats de 5 treballadors a Vitòria el 1976: “Llach: la revolta permanent“.

Em vaig quedar enganxada sentint els testimonis i veient imatges esgarrifoses d’aquella tarda on homes, dones i nens van tancar-se en una església per a protestar contra mesures laborals injustes, en ple procés de transició, i que, desgraciadament, van viure en primera persona la desproporcionada reacció de la policia, que va acabar amb la vida de 5 treballadors joves. Les ordres les van donar dos senyors que, fins fa ben poc, han estat part de la classe política democràtica, Fraga Iribarne i Martín Villa.

Però aquesta tragèdia va despertar la inspiració d’un mestre. D’allí en va sorgir un crit, una meravellosa obra d’art musical: Campanades a Mort d’en Lluís Llach. I aleshores, sense poder-ho evitar, els meus records i emocions es van disparar…

Em vaig recordar del pare, un home autodidacta, apassionat, compromés i convençut que el món podia canviar cap a millor. Vaig recordar els matins de diumenge quan aquest disc sonava a casa, a tot volum, i ell acompanyava en Llach en el seu plor cantat, de quan escoltàvem també melodies més dolces d’un Viatge a Itaca o de la força d’un Labordeta. També recordo amb carinyo els grapats de vegades que el pare ens havia fet anar a acompanyar en silenci en Xirinachs davant la Model, o quan qualsevol motiu era bo per manifestar-se a Les Rambles i córrer davant els grisos… I la por que passavem petits com erem! Eren diumenges intensos, i odiosos. I també divertits, com quan amics hippies dels pares ens convidaven a càmpings clandestins de nudistes a menjar paelles vegetarianes o quan arribaven les Festes de Treball que es feien allà dalt a Montjuic i ajudàvem a muntar les paradetes amb companys cubans o xilens, i el recinte s’omplia de milers de persones que assistien a les parades solidàries i venien a veure els grans concerts que s’organitzaven (Mike Oldfield, Donovan, Joan Baez, Peter Tosh…). Sí, és evident, vam viure una infància molt especial, érem una família de rojos!

Però així era el meu pare, i malgrat la por, l’angoixa i els plors que passàvem, jo i els meus germans sabem que ho va fer perquè hi creia i, també, perquè per amor a ma mare i a nosaltres, estava convençut que era un moment històric que havíem de passar i viure plegats. I li estic molt agraïda perquè sóc la persona que sóc també pels valors que en aquells moments els meus pares van voler transmetre’ns. I no trobo a faltar res d’aquell període, sols aquell esperit de compromís que respiraves amb força per arreu…. I per sobre de tot, trobo a faltar el meu pare. Gràcies papa allà on siguis!


3 comentaris so far
Deixa un comentari

ara entenc d’on et surt la “vena” tan lluitadora, lluitadora però dolça. petonàs

Comentari per joan

gràcies joan, ha estat con un exercici d'”auto-recuperació de la memòria històrica” i una manera de recordar quina gran-imperfecta persona era el meu pare, m’ha ajudat, ptò

Comentari per enconstanteduda

espero que no haguem de tornar a passar moments tan terribles com aquells però, qué gran és en Llach!

Comentari per manelet




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: