“Leaders Wanted” per Cairokee, d’Egipte i una de les cançons insígnia de la passada Primavera Àrab… Per un 2012 necessàriament revol.lucionari, seguint l’exemple de l’energia dels nostres veïns del Sud. 

Fa unes setmanes vaig agafar de la biblioteca del barri un llibre que parlava d’Orient Mitjà – una de les meves passions – però no gaire convençuda que em podés agradar. Ho vaig afegir a la pil.la de llibres i poca estona després ja m’estava atrapant.

El llibre , que ja te uns anyets, es diu “La Damas de Oriente, grandes viajeras por los países árabes”  i l’autora és una periodista que es va documentar rescatant de l’oblit la memòria de dones que ja des del s. XVII deixaven la seva còmoda Europa a la recerca d’altres horitzons molt més llunyans, la força comuna de les quals era una inmensa curiositat, les ganes de conèixer altres indrets i sobretot – i aquí la meva fascinació – la necessitat vital i fonamental de viure com elles volien, més enllà de les imposicions socials, lliures i sobretot disposant del control de les seves vides… Algunes d’elles van pagar un preu molt alt, o el rebuig social, o la incomprensió o el no retorn però van guanyar com a persones i com a dones.

La majoria de les vides relatades parlen de dones de l’alta societat britànica, pais de llarga tradició colonial, expert en expedicions científiques, promotor d’ institucions centenàries pioneres en innovació – com la Reial Societat Geogràfica -  tot plegat, una excel.lent estratègia disfressada de ganes de coneixement però que en realitat alimentava les informacions necessàries per a les expansions geogràfiques d’un gran Imperi. Ben cert que moltes d’aquestes dones ja havien sentit a parlar de territoris llunyans i inexpugnables, i segurament els havia servit per alimentar les ganes d’allunyar-se d’una societat que les ofegava: Agatha Christie o Lady Mary Wortley van haver de traslladar-se pels oficis dels seus marits, una circumstància que podria haver estat sols això, però per exemple, a l’època de Lady Mary, el s. XVIII, aquesta va poder portar a Anglaterra una tècnica mèdica ja practicada a l’Imperi Otomà, la inoculació contra la verola, l’antecedent de la vacuna. O Lady Jane Digby, mitja vida casada amb un cap beduí i que gràcies a ella es van començar a conèixer molts dels costums que a posteriori utilitzaria molt be el legendari Lawrence d’Aràbia, o Gertrude Bell que al 1909 amb escrits com aquest

“Cuando uno acaba de llegar a Oriente, existe un momento en que se da cuenta de que el mundo empieza a menguar por un extremo y a crecer por el otro, hasta que toda su perspectiva de la vida cambia”  

va ser, junt amb el mateix T.E. Lawrence, un dels majors especialistes britànics en Orient a la Conferència de Pau celebrada a París el 1919, on es va decidir la repartició del botí de la Primera Guerra Mundial… Vides totes que ens relaten una altra manera d’explicar la Història en majúscules, dones que sense segurament buscar-s’ho, van participar de molt a fer aquesta Història i que han passat desapercebudes, ‘ningunejades’ pels conta-contes de les grans enciclopèdies.

Casualitats de la vida  que poc després de llegir el llibre m’encarreguessin la traducció d’un documental de muntanya que parlava de varies generacions de dones que també van haver de trencar motllos per seguir el camí que a la vida estaven destinades a fer.

El documental es diu “Encordades” i és un homenatge a les dones de muntanya, a les dones que van fer via i a les dones que van conquerir cims… Des de la pionera Carme Romeu de 91 anys fins a l’Ester Sabadell, experta escaladora i membre de l’equip de ‘Al Filo del Imposible’ durant 10 anys i actual bombera barcelonina…

Vaig poder assistir a la presentació de Barcelona i em vaig quedar impactada per la qualitat tècnica de la pel.lícula, amb imatges espectaculars fetes en alçada escalant i també des d’un helicòpter, per la simplicitat del guió, per la tendresa que aquestes dones transmeten explicant planerament qui eren i com havien arribat a poder practicar la seva passió, la seva manera de viure i veure la vida.

Sembla que  no només m’ha agradat a mi, de moment ja han rebut 2 premis: Un a l’últim Torelló Mountain Festival i l’altre a la millor pel.lícula de muntanya del Kendal Mountain Film Festival de Gran Bretanya… Enhorabones merescudes i us el recomano d’anar a veure quan estigui en cartellera!

Tot, tot plegat m’ha fet reflexionar sobre la meva condició de dona, sobre el meu quotidià i sobre el què sóc per a la meva societat. I no puc deixar de preguntar-me i plantejar:  Encara ens cal promoure la discriminació positiva al nostre país en ple segle XXI? Doncs deixeu-me que us digui que sí. Fins al dia que deixem de veure una dona directiva el rol de la qual es posa en dubte en edat fèrtil, quan te familia o estant soltera, i no per les seves pròpies capacitats, o el dia que no calgui marcar quotes als parlaments, es deixi de fer rebombori/expectació i es respectin les decisions preses d’una ministra de defensa embarassada o una dirigent acabada de parir retornant a les seves obligacions postelectorals, o deixin d’existir sous diferents per qüestió de gènere en les mateixes tasques, aleshores sí, cal… i a kilos!!

Gràcies a les Gertrudes, Janes, Hesters, Carmes, Elis, Esters i milers d’altres anònimes. Gràcies, dones del món.

Ahir vaig estar en un mexicà, lindo i agradable però no sé què duien aquelles salses o els quants tequil.les presos, que alguna cosa no ha funcionat En fi, ja passarà.

Tot això és una excusa perquè la banda sonora que ens van passar durant el sopar va ser magnífica: Lila Downs, Los Lobos (i aquí el seu magnífic tema ‘Rita’), Chavela Vargas, Los Tigres… fins que va aparèixer una peça d’aquelles hipnòtiques i que et fa desaparèixer el món de vista: ‘Silent Thunder’ em van dir, i no la trobo!
M’hi ajudes? Si em fas algun comentari t’ho agraïré…

Mentres us deixo acompanyar per aquest veterà grupàs de músics mexicans immigrants que a ritme de blues, folk, cumbies, blues i rock & roll (pur mestissatge) i amb tenacitat s’han fet un nom: Los Lobos Alguns els recordaran perquè a les bandes sonores de Robert Rodriguez, Quentin Tarantino o produccions Disney són uns habituals… Que viva México!

Ningú posarà en dubte que els primers anys d’escola són essencials per al nostre creixement com a persones i les experiències i els records d’aquella època esdevenen per gairebé tothom la seva primera memòria històrica… Per a mi ha estat un fet que he pogut confirmar del tot fa molts pocs dies, ja que vaig tenir l’immens plaer de veure a molts dels meus antics companys i amics d’escola.

Quin sentit te més de 25 anys més tard retrobar-te amb la teva classe? Quines vivències reviuràs i amb qui i com et trobaràs? Cal preparar-se per aquesta trobada? Aquestes i moltes preguntes més em vaig plantejar quan fa mesos un dels meus antics companys es va posar en contacte amb mi, una espècie d’emoció, curiositat i mandra barrejades que em van provocar la suficient força com per assistir a una trobada que sospitava de molta incertesa… Pensava que no sabria què dir, o que pecaria de dir massa, que no sabria com actuar davant dels qui van ser els meus companys de vida durant molts anys, que tots ens trobariem molt canviats, massa, i em feia pànic que la trobada de per sé quedés totalment fora de lloc i de falta de sentit.

Va ser veure’ls i se’m va passar tot.
Hores i hores de xerrada intensa, d’abraçades, somriures, de compartir records, d’exterioritzar sentiments… Diria que l’atmosfera es tallava de bon rotllo, respecte i molt d’amor, una estona màgica compartint aventures passades, una sensació de total harmonia que em va agafar de sorpresa i que em va deixar en estat nirvànic durant dies.

Si durant la trobada algú hagués fet un anàlisi de caire antropològic, s’hauria divertit observant i escoltant com cadascú de nosaltres havia percebut la seva infància a l’escola, com per a uns va ser una etapa divertida i entranyable i per a d’altres moments vitals durs, de prova, de patiment personal, de dificultats relacionals, però per a tots anys de fonamental importància, uns anys inovidables gravats a foc a la pell. Era normal veure com cadascú haviem fet memòria sel.lectiva d’aquell passat, l’haviem classificat, ens havíem etiquetat, prejudiciat i fins i tot vetat, un aprenentatge exigent però interessant i necessari pel creixement d’un nen. Vam repassar molts moments amb imatges antigues de l’escola, de la nostra classe, dels passadissos, de les baralles, d’aquell que responia així a classe, dels delegats, dels profes, dels xicots que ens agradaven, dels líders i dels qui no ho eren, dels innocentons, del viatge de final de curs i d’aquell raro que rondava per allà i que ningú entenia. Ens vam confessar públicament i vam treure la pols a aquells fantasmes, vam reviure festes, guateques, fumades col.lectives de lianes al barranc del pati, les ennoviades d’un i altre, les escridassades i càstigs que rebien alguns o festivals coreogràfics com el de Grease que ens va tenir a tots ocupats més d’un trimestre, vam recordar els qui havien marxat per sempre i vam trobar a faltar qui no va poder estar. I si, també hi va haver temps pels moments actuals, persones satisfetes o no, uns mestres, tècnics, enginyers, biòlegs, fins i tot un bomber, parelles que es mantenen, que es separen, mares solteres i fills adolescents, un poti-poti variat que s’explicava amb naturalitat i sempre sota aquell filtre de bon-rotlliste flotant…

I és clar, evidentment no hi erem tots, alguns van faltar, potser perquè per a ells aquest retrobament no tenia sentit o perquè no els hi coincidia en el millor moment de la seva vida o perquè no tenien res a celebrar, les males experiències també es passen de petits. La sort és que no va ser així per a la majoria, molts hi vam ser, i ens continuem veient, i ara també estem en xarxa gràcies a invents perversos com el Facebuk busca vides! (qui m’ho havia de dir a mi amb el què odio aquest artefacte!)

Si, ara ho puc ben dir que l’escola ha estat – de bon troç – la meva gran primera memòria històrica, per a no oblidar i per aprendre’n, i que retrobant-nos vam tornar a compartir una genuina i única experiència col.lectiva… Espero que un dia el meu fill pugui dir el mateix de la seva escola i sentir-se’n orgullós.

Dedicat a Ernesto i Katy

Folk-punk.
De Buffalo (EE.UU), con discográfica propia, libre, comprometida, de punteo rápido y hábil con la guitarra acústica. Otra delicia.

Una italo-alemana i l’altra argentina, una més documental basada en una biografia real, l’altra una ficticia i provocadora comèdia, el nord i el sud cinematogràfic. Vaig pensar que era important escollir l’ordre, la perspectiva de tot plegat estava en joc, així que al final vaig decidir viatjar de latitud nord a latitud sud, per a mi l’ordre natural d’un viatge, un viatge cinematogràfic que em va provocar un xoc tèrmic com feia temps no recordava.

El Fin Es Mi Principio de Jo Baier, amb Bruno Ganz i Elio Germano.
El biopic d’un periodista, Tiziano Terziani, que va ser el corresponsal de Der Spiegel al sudest asiàtic, i va viure de primera mà la guerra del Vietnam i la Xina comunista, però que va donar de tot plegat una visió més humana, des d’aquells que pateixen els conflictes però que també fan la història… És el final de la seva vida per una malaltia i convoca el seu fill a les muntanyes dels Apenins, vol que sàpiga tot allò d’ell com a home que no li ha explicat. Conmovedora, tendre, propera i autèntica. Una factura impecable, un retrat de l’home, una lliçó de cinema fals documental excel.lent, una actuació creïble d’en B. Ganz. Reflexions post-visió moltes, com que la naturalitat d’enfrontar-se a la mort és possible, que la vanitat no serveix per a res, al final tots som cos i essència, que es poden crear relacions pare-fill buides de màscares i de rols. Molt recomanable, el personatge t’hiptonitza… Tal i com declara, la única revolució que provoca canvis durables és aquella que te lloc dins d’un mateix.

El Hombre de Al Lado de Mariano Cohn, amb Rafael Spregelburd i Daniez Araoz.  Tot comença amb una finestra, una finestra que va a parar a casa del veí. Dos personatges i dos móns totalment oposats, un dissenyador de renom, modern i habitant amb la seva familia a una casa de disseny, la única que Le Corbusier va construir a Sudamèrica. L’altre, un venedor de cotxes directe, groller i amb molta barra amb ganes d’omplir casa seva de la llum que li falta, tal i com diu, sols vol agafar  una miqueta del sol que el veí no aprofita. Rifi-rafes entre un i l’altre, cadascú de la manera que sap i pot, uns mesos tensos on parlen idiomes diferents i un final estrany… Una tragicomèdia àcida, sovint inesperada, amb personatges molt aconseguits, humor negre, corrosiu, provocatiu i alhora proper, d’aquell que et recorda que hi ha persones així al teu voltant que malgrat les bones formes són males persones, i també de l’ inrevés, ritme irregular… Premiada a Sundance el 2010. Tal i com diu una crítica “una ventana no daba tanto de sí desde Hitchcock”…

Este verano toca austeridad, así que mientras buscaba alternativas para disfrutar igual de las vacaciones, me llegó un mail de mi excolega de intercambio lingüístico, un chico norteamericano de Los Ángeles, que se dedica a conocer mundo y escribir el libro que según él lo llevará a ser el periodista consagrado que espero que llegue a ser algún día. Ese relato me distrajo un montón y me ha dado la respuesta de que, esta vez, viajar de la mano de otros también es una manera de disfrutar del viaje. Y éste es divertido.

B. siempre me ha dicho que escoge sus viajes sobre un mapa, señala el país y se lanza en paracaídas sobre él. Lo de planificar lo deja para cuando aterriza, aunque esta vez todo fue de otra manera. Destino, Croacia en kayak.

B. creyó que había sido original en elegir la manera de hacer este viaje, a lo Robinson Crusoe, en un kayak y recorriendo algunas de las más de 1.000 islas que salpican el Mar Adriático como Bras, Hva o Vis, pero al consultar se dio cuenta que ya había alguien allí que se le había adelantado y que hacía negocio alquilando equipos completos de kayaks, remos, chalecos salvavidas, equipo de cocina, tiendas, sacos de dormir y hasta incluso bombonas de buceo. Así que aprovechando las circunstancias, aterrizaron con parte de la aventura ya programada, una palabra que pierde peso leyendo el relato entero, que me hizo partir de la risa porque su experiencia llegó a ser toda una gran e infernal aventura!

Jogi, como el oso, fue su renting man. Los recibió con el equipo preparado, las bermudas del revés, las gafas de sol medio rotas y fumado hasta arriba de marihuana. Ellos, muy prácticos, sólo venían con su brújula y un mapa. Cuatro palabras cruzadas con Jogi y éste les llenó el mapa de cruces indicándoles los lugares indispensables de una ruta que les iba marcando en ese momento, una ruta de dos semanas que luego no iba a ser para nada ese camino de ‘rosas y vino’ que se esperaban. El viaje prometía …

Salieron de una playa entre Split y Trogir rumbo a  la primera isla, cargados hasta arriba de provisiones, su renting man, como si fuera su primera vez en un supermercado y con los ojos saltones de emoción consumista, les llenó la cesta de pasteles y salchichas para las próximas semanas…. Y ‘zarparon’ hacia el mar abierto, hacia esas islas que se veían allí al fondo…

Se acordarán toda la vida de esas cruces marcadas en el mapa porque la verdad, todavía no saben ni por qué estaban marcadas ni para qué… Despues de cruzarse con algunas barcas de pescadores que les fueron indicando el lugar de su primer destino, llegaron a una islita llena de rocas y un faro. Se pusieron a plantar sus igloos, dejándolo correr al cabo de un rato, faltaban piezas para completar el puzzle, así que durmieron bajo el abrigo de una roca al lado del faro,  ignorando el frío, el calor y los mosquitos y alimentando su sospecha de que quizás repetirían más de una noche sin dormir… Imagináos cuántas situaciones se pueden vivir en dos largas semanas de viaje por mar, emulando a los Crusoe y Cortos Maltés de otros tiempos, luchando contra las corrientes, el vaivén y el sonido de las olas, los espejismos -era esa la isla, esa otra o un yate en el horizonte?- el clima, las peligrosas rocas (todavía se preguntan por qué sus playas de arena tienen tanta fama, ellos no encontraron ni una, todo eran rocas, aunque puede que fueran siempre perdidos), las cabras, la gente que no veían, los otros kayakistas que tampoco estaban, los pueblecitos abandonados, las pocas casitas y núcleos de población que habían pero que no tenían cajero (ai, qué mentalidad, chicos!) y esa falta de dinero les obligaba a racionalizar la comida hasta otro destino más ‘abastecido’ o pescar con sus propias manos…  Luchar con tus propias fuerzas y recursos, wow, una gran aventura, aunque en su caso una aventura no buscada pero bien encontrada. B. acaba el relato con un video y comentando que éste ha sido su gran viaje iniciático, el viaje que lo ha hecho ‘hombre’, que le ha medido sus fuerzas y que le ha hecho ver hasta dónde puede llegar… Espero que me lo explique alguna otra vez, cuando algún día viaje a la Amazonia o a la profunda sabana…

A mí me ha hecho reír un montón, me ha recordado viejos tiempos y hasta me ha dado por revisar antiguas fotos de aventuras parecidas a lo Robinson, cuando nos autoabastecíamos de pescado y cazábamos pulpos con arpones manuales, dormíamos en los techos de las casas, nos bañábamos desnudos en playas paradisíacas y desconectábamos del mundo en islitas perdidas del Mediterráneo más oriental… Otra manera de disfrutar de uno mismo, de vivir grandes experiencias y de saber que, a pesar de cómo va el mundo, todavía es posible viajar y vivir aventuras con pocos recursos… Aunque esta vez gracias a los ojos de otro Maltés… Thanks a lot, my friend!

Sanatorio Druzhba en Yalta, Ucrania, próximo destino.

Cervesa rossa de color mel, densa, de gust subtil i afruitat,  d’ escuma blanca amb tons marfil, cremosa i tèrbola...

Diuen que el gust i l’olfacte són els sentits més aguts que tenim, una molla que dispara els records i els instints més amagats. Una copa fresca a mitja nit i … maledetta nostàlgia!

“Caminava descalça i feia molt de fred. Tenia les galtes glaçades, el cos li tremolava però no sentia res, tirava endavant per aquell camí estret i irregular, enmig d’una boira espessa que no li permetia veure res més enllà dels seus peus. De sobte una ombra gegantina que li barrava el pas. Havia arribat a la gran porta. Angoixada, la noia va empènyer el gran portaló de fusta i va entrar.

Poc a poc el cel es va anar buidant i Ani*, l’antiga capital armènia engolida per segles de derrotes i oblits, sortia a la llum, com un miratge, davant seu. Era un lloc privilegiat, malgrat el terreny àrid, pelat, de baixa vegetació i pedres enormes escampades aquí i allà, una gran planura emmurallada tallada per un profund precipici i al fons, el riu salvatge i cabalós. Dubtava, però va seguir caminant, i allò que li va semblar un munt de pedregots gegantins eren les restes de façanes d’esglésies, murs decorats amb elements florals, inscripcions i pintures multicolors de sants i paisatges bíblics d’una exquisida delicadesa, antigues termes, botigues i residències. L’emoció la envaïa i les llàgrimes li regalimaven, només calia esforçar-se un xic més. A cada passa, tancava els ulls i imaginava aquells racons i carrerons plens de sorolls i vida, escenes dignes d’una de les ciutats comercials més riques de la ruta de la Seda i capital de la poderosa Armènia medieval, la terra dels seus avantpassats. Quasi sense alè, va afinar la vista i va poder observar com s’anava apropant a la petita capella d’Agios Gregoros. Decidida, com hipnotitzada, va dirigir-se cap als rocs propers que tallaven el final d’aquella llarga plana, es va amorrar a l’abisme i va somriure.

Amb serenor, es va deixar acaronar la cara pels escassos rajos de sol, va fer un pas ferm endavant i es va llençar al buit, cap a l’horitzó. El seu llarg periple havia acabat, ho havia aconseguit. Ara potser algú en parlaria de casa seva, un paradís de pedres perdut i oblidat.”

Publicat a Una Babel de Ciutats aquest mes de juny / autorfoto: @tonaymemi
Més sobre aquella experiència de viatge.

*Els armenis reivindiquen aquesta joia patrimonial en territori fronterer, és part del passat esplendorós de l’antic Regne d’Armènia, ara derruït i abandonat a mans dels turcs.

M’ha posat molt contenta un fet aparentment insignificant: avui al canal 3cat24 he vist algunes imatges de ciutadans israelians manifestant-se ahir a favor d’un estat palestí. I és sorpresa perquè és insòlit veure en els mitjans de comunicació l’oposició ciutadana israeliana criticant les polítiques del seu propi govern i és que ho sabem, és un conflicte no resolt, no hi ha ganes de resoldre’l per la via de les converses de pau i s’aplica una dura censura dins i fora del país a informacions no procedents del sector més conservador del territori.

Ahir dissabte grups pacifistes i d’esquerra van convocar una manifestació a Tel Aviv per demanar que el seu govern reconegui un estat palestí basat en les fronteres del 1967, coincidint amb l’aniversari del final de la guerra dels sis dies. Mentre, i a l’altra costat del territori fronterer dels Alts del Golan, l’exèrcit israelià disparava contra manifestants palestins -provocant morts i ferits – que protestaven coincidint amb el dia de la Naksa i que, segons el govern Netanyahu, volien passar i ocupar la frontera. 

El 1967 l’exèrcit israelià va iniciar una ofensiva ‘preventiva’ contra la coalició àrab formada per Egipte, Jordania, Irak i Siria després que l’exèrcit egipci mobilitzés tropes per pressionar l’ONU de retirar les forces d’interposició del Sinaí establertes allí arràn de la crisi de Suez. Aquest ‘moviment’ de peces bèl.liques tan properes va ‘obligar’ Israel a atacar la força aèrea egipcia de Nasser i els països implicats, i al final de 6 intensos dies, Israel havia conquerit la península del Sinaí, Gaza, Cisjordania, Jerusalem Est i els Alts del Golán, o el què ve a ser el mateix, va dividir el territori en Gaza, Cisjordania i va separar milers de palestins obligant a migrar a molts d’ells convertint els territoris en franges vigilades, va ocupar la totalitat de Jerusalem i va prendre el control de les fonts del riu Jordà al Golán – i per tant el control dels recursos naturals – desplaçant i aillant a milers de drusos i palestins a un costat i altre del territori sirio-israelià. Aquest fet històric segurament es pot considerar la causa d’algunes de les moltes tragedies viscudes a posteriori com el Yom Kipur, l’atemptat terrorista de Munich, la guerra del Líban o les intifades.

EL Consell de Seguretat de Nacions Unides va ordenar l’ immediat acompliment de la Resolució 242 que obliga la retirada israeliana dels territoris ocupats i el retorn a les fronteres establertes l’any 1949. La resta de la història ja la sabeu.

I sí, una oposició pacífica i resistent hi és a Israel, un intel.ligent poble que ha vist sofocada qualsevol iniciativa crítica en la política o a la societat civil per les faccions més conservadores del sionisme més radical. I cada cop són més… Organitzacions pacifistes com Gush Shalom o partits polítics – molt heterogenis i sovint poc col.laboradors – els laboristes, Meretz o Jadash hi són…  I cal difondre’ls, qui sap si també així ajudem a resoldre el conflicte i portar pau a aquest punt calent del planeta…

Altres posts on també parlo d’aquest territori aquí i aquí

Encordades, un documental sobre dones i muntanya, un esport que sovint s’ha considerat  ‘cot’ exclusiu masculí i que desvetlla també la pràctica, tradició i maneres de relacionar-se de moltes d’aquestes dones esportistes.

Una producció en procés de finalització d’Alkimia, la productora de la Facultat de Comunicació Blanquerna de Barcelona. Molta sort gent!
<< tot sigui pel gran carinyo cap al meu vell compi de facultat

Ha estat el retorn a un dels episodis més desconeguts i alhora, sanguinaris, de la guerra civil a Barcelona. La descoberta d’un dels espais bèl.lics més emblemàtics de la zona republicana en un entorn privilegiat, segurament el turó més alt de la ciutat que domina en 360 graus tota l’extensió d’aquest gegant urbà. Estic parlant del Turó de la Rovira i la bateria antiaèrea principal de Barcelona durant la guerra civil.

Fa més d’un mes la Generalitat i l Ajuntament de Barcelona van inaugurar aquest espai per a la memòria històrica de la ciutat, un espai que ha estat abandonat i ocupat per barraques durant  més de 60 anys, un racó que ha patit destrosses, escombreries i pintades i que ara, recupera part del seu aspecte original. En els  últims 10 anys, s’han organitzat 7 campanyes amb brigadistes internacionals per a la recuperació i neteja d’aquest lloc tan especial, i fins què el Museu d’Història de Catalunya no va rebre l’encàrrec oficial, no es va dur a terme el projecte museogràfic de recuperació de l’ espai, amb les intervencions arqueològiques necessàries. .. I  be, he tingut la sort de compartir una visita guiada amb el mateix responsable de la intervenció, en Jordi Ramos, col.laborador del MHCAT, el qual ha sabut transmètre’m la passió de la feina realitzada i el pes històric d’ aquest niu d’ àligues de guerra .

Barcelona és i ha estat pionera en moltes coses, també en temes de guerra, però no tal i com es creu: es parla de mites, Barcelona no va ser la primera ciutat on la població civil va ser bombardejada. Qui malauradament ostenta aquest primer lloc del rànquing mundial és la Londres de la 1a GM. I Madrid, la ciutat més bombardejada, 45 díes seguits, per la Luftwaffe alemanya. Malauradament el nou mètode de bombardeig sistemàtic contra la població civil va provocar una crisi en les noves maneres d’enfrontar-se a l’enemic, una gran i urgent crisi en el propi govern republicà i en el Ministeri de la Guerra. L’exèrcit republicà estava preparat per atacar els vaixells i avions, però des de terra cap al mar, no cap a l’aire, calia trobar alguna artilleria alternativa per fer front a les noves estratègies bèl.liques de l’exèrcit rebel i els seus al.liats, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

Els enginyers del ministeri es van haver d’ inventar la manera, per això van anar a buscar canons grans i lleugers, els Vickers, i van dissenyar l’estructura que calia per fer-los anar, uns rails circulars on encastrar i fer girar la torre del canó, tota una innovació que es va perfeccionar a la 2GM. I després van dissenyar l’espai: Aquest niu d’aligues estava format per set plataformes blindades amb formigó armat i amb quatre canons Vickers a les esplanades més grans. Tot el conjunt forma una bateria antiaèrea. Hi havia una zona de comandament, els dormitoris dels soldats, el dormitori dels oficials, cuina, menjador i latrines…  un petit món a 262m. sobre el nivell de la ciutat.

Cada canó el feia funcionar un equip de 7-8 soldats, un assegut manegant el canó, altres rodant la manovella per moure’l, altres carregant i descarregant les bombes i baines utilitzades de més de 15 kg… Un treball de coordinació que durava uns segons, els justos per còrrer cap a les seves posicions i disparar. Cadascun d’aquests canons estaven orientats en direccions diferents, seguint un radi marcat per quadratures i angulacions ja que la seva capacitat de maniobra era limitada, el gir no era total, no hi havia temps, i el retorn del propi canó també ho feia impossible.

L’exèrcit franquista va cedir als seus al.liats les invasions per aire. A Barcelona li va tocar l’aviació italiana, molt hàbil en pilotar, tant que van portar de cap els pobres soldats republicans. Cada cop que venien els avions ho feien des del darrera, és a dir, des de la falda del Tibidavo cap a la ciutat, així provocaven més sorpresa, i feien embranzida per a volar al ras per sobre dels edificis de la ciutat, a molt poca alçada, així evitaven estar a tir dels canons que havien de disparar des de més amunt – i limitats d’alçada per evitar l’enderrocament d’edificis i pèrdues de vides humanes. I ho sabien molt be, els seus serveis d’espionatge estaven molt ben informats. Per la documentació trobada a diferents arxius militars i fins ben poc classificada, s’ha sabut que l’exèrcit republicà també tenia el seu propi circuit de vigilància, des del mar amb vaixells, una altra bateria al castell de Montjuic i espies en territori mallorquí des d’on sortien les esquadrilles aèrees, s’ha sabut que el lloc de comandament del Turó de la Rovira tenia exactament 30 segons per a passar l’angulació exacte de tir a cada canó disponible… una tasca de titans velocísims i coordinadisims… Potser per això en els 11 mesos que va estar operativa sols van enderrocar un avió, terrible per a la ciutat de Barcelona! Van haver crítiques des de les mateixes files republicanes? No se sap, la censura en temps de guerra actua amb eficàcia, segurament es va voler jugar més amb la imatge de seguretat que donava a la població aquest espai que no pas la pròpia efectivitat, que va ser ben escassa.

Però no tot acaba aquí, el Turó de la Rovira també és genuí no només pel propi context natural i històric, sino perquè a més amaga l’ únic fins ara ‘museu’ a l’aire lliure sobre barranquisme al món, un fenòmen conseqüència de la massiva immigració cap a les grans ciutats que es va caracteritzar per construccions febles, manca de serveis bàsics i superpoblació, la Barcelona de les barraques. Tot plegat, una visita altament recomanable!

(més a anterior post)

En 1994 se halló en Francia uno de los yacimientos paleolíticos más espectaculares hasta ahora descubiertos: la Cueva Chauvet.

El cineasta alemán Werner Herzog, fundador junto con Fassbinder del Nuevo Cine Alemán, archiconocido director de Aguirre o la cólera de Dios, Fitzcarraldo o de documentales tan impactantes como Grizzly man, obtuvo el año pasado permiso para grabar un documental en 3D en la cueva Chauvet, de 32 mil años de antigüedad y con más de 400 pinturas rupestres… pocos investigadores han podido ver este extraordinario documento histórico gráfico, por las condiciones delicadas de la cueva y la conservación de las pinturas.

El resultado, esta película La Cueva de Sueños Olvidados, que se estrenará esta primavera… Realidad y recreación, dicen, “mágica”.

Más info en Archaeology Magazine

Recuperant The Go-Betweens, la mítica banda australiana per aquest dia assoleiat de Sant Jordi, de passejada amb Streets of your town… Bona diada!