Classificat com a: "barcelonautades", experiencias, recomanacions, troballes
Dijous 1 octubre – L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana al Govern que tregui la tomba de Franco del Valle de los Caidos. Consideren que és una falta de respecte que les víctimes de la dictadura hagin de pagar amb els seus impostos el manteniment del mausoleu franquista. Hi ha una proposició no de llei al Congrés per la qual el Govern disposarà de sis mesos per confeccionar un cens de les persones enterrades en aquest recinte.
Dimarts 13 octubre – Lliurament a la neta de Lluís Companys de la Declaració de Reparació per part del govern espanyol, un primer pas per a l’anul•lació del judici al qual va ser sotmès i pel qual va ser afusellat l’únic president
democràtic executat pel feixisme.
Dijous15 octubre – L’associació per a la Memòria Històrica i el diari Diagonal destapen i aporten la primera cartografia sobre el robatori de neonats a mares sense filiació política durant el franquisme.
Diumenge 18 octubre – Primer regidor assassinat a la guerra civil enterrat amb honors. El consistori de Calatayud participa activament en el funeral de Jaime Teófilo Tabuenca, regidor socialista que va ser afusellat al 1936.
Primeres passes de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Però encara hi ha molta feina a fer.
Fa dues setmanes jo i el meu germà vam “viure” activament una lliçó d’història: vam anar a la descoberta del primer niu antiaeri que hi va haver a Barcelona durant la guerra civil. Des d’allí es defensava la ciutat dels atacs d’esquadrons italians i alemanys que actuaven sota les ordres del comandament franquista. Barcelona te la desgràcia d’haver estat la primera ciutat bombardejada des de l’aire.
Segons indicacions, els canons antiaeris model Vickers estaven just sobre casa meva, al Turó de la Rovira. Vam fer una ascensió gairebé “en vertical” de prop de 20 minuts perduts entre barrancs i carrerons mai vistos fins que al final vam arribar…….. L’atalaia és espectacular. De seguida te n’adones que és el punt més alt de la ciutat i que hi ha una vista privilegiada de 360º de tota la metròpoli. Sobre aquesta, hi ha una gran construcció formada per 4 torres on estaven les bateries sobre uns rails (que encara es veuen), i un laberint de soterranis que connectaven tots aquells passadissos, comandaments i magatzems de municions. La llàstima, que tot el conjunt està malmès de brutícia i graffitis a les parets. Sembla que aviat, s’espera, el Museu d’Història de Catalunya se’n farà càrrec del monument i l’acondicionarà com a vestigi d’una guerra que no hauria d’haver estat mai.
Cal recuperar i dignificar un passat que sí va existir, cal que les cicatrius quedin ben tancades.
No sé si serà perquè darrerament em plantejo un grapat de coses (be, de fet em sembla que fa part, per defecte, del meu software vital) o perquè la comunicació (la pròpia i cap al món) m’apassiona. M’apassiona i m’impressiona el què dia a dia sóc capaç de descobrir en la meva relació amb els altres…. Què difícil que és tot plegat!
Hi ha evidències relacionals d’aquelles que fins que no les interioritzes, no te n’adones quant important és conèixer-les. Farà pocs anys, per a posar un exemple, vaig adonar-me’n que dues persones en una mateixa situació podien viure-la de manera completament diferent. Sembla evident, oi? Doncs no és exactament així, ens deixem portar tant per la nostra pròpia percepció de la vida que ens acabem creient que aquella és la realitat objectiva… i ens fem tan de mal!
L’altre dia, seguint els premis Blocs Catalunya, vaig descobrir un web que em va agradar molt, i el seu títol, molt suggerent, em va acabar d’atrapar: Educació Emocional. L’autora és la Ma Teresa Abellan i el més bonic és que fa part d’un projecte d’una escola de primària, ensenyen els nanos a aprendre a gestionar la pròpia vida emocional… Un gran regal! Regirant el bloc, em va impressionar i molt el concepte d’ecologia emocional, que, segons les explicacions, és l’art de gestionar les nostres emocions per a la nostra millora personal i relacional, així com del món que ens envolta. Com aplicar aquesta ecología emocional? L’autora ho resumeix en 7 principis bàsics que, de tan simples semblen impossibles… I aniria més enllà, haurien de ser la bíblia per a fer del nostre món un món millor, que, pels més incrèduls, sí és possible:
1. Principi de l’autonomia personal.
Ajuda’t a tu mateix i els altres t’ajudaran. (Nietzsche)
2. Principi de la prevenció de dependències.
No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos. (Bragavad Gita)
3. Principi del boomerang.
Tot el que fas pels altres, t’ho fas a tu mateix. (Erich Fromm)
4. Principi del reconeixement de la individualitat.
No facis pels altres allò que vols per a tu. Ells poden tenir gustos diferents. (Bernard Shaw)
5. Principi de la moralitat natural.
No facis pels altres allò que no vols que et facin a tu. (Confuci)
6. Principi de l’autoaplicació prèvia.
No podràs fer ni donar als altres allò que no ets capaç de fer ni donar-te a tu mateix.
7. Principi de la neteja relacional.
Tenim el deure de fer neteja de les relacions fictícies, insanes i que no ens deixen créixer com a persones.
Seguirem llegint el seu bloc, és filosofia i de la bona per aquests temps de pa i circ!
El món és ple d’ idees, sino que els ho diguin a Sos Mata Atlantica, una organització ecologista del Brasil que aconsella fer pipí mentre et dutxes, diuen que estalvies 12 litres d’aigua que, multiplicat per 365 dies, permet una economia d’aigua considerable!
El costum no és nou, per alguns sempre ha estat un plaer íntim inconfessable 
.
I ara, és una gran campanya que ha aixecat les més diverses opinions.
A mi, m’encanta… Aquests brasileros són la òstia!
Classificat com a: descubriendo el planeta Tierra, experiencias, troballes
Es la isla de los volcanes y del gran cráter, mantiene el estatus de reserva de la biosfera y es la más occidental y verde de las islas afortunadas, la llamada isla bonita… Esto es La Palma, una isla super tranquila, para perderse, para hacer senderismo, para aprender de nuevo a respirar (como leí en un eslogan)… Otro paraíso cercano, de naturaleza agreste e indomable y de gente sencilla, austera y muuuy relajada.
La idea era perderse y descansar, leer mucho, hacer baños de mar y caminar siguiendo GR hasta donde pudiéramos, es decir, las botas de montaña mezcladas con el bañador, una gran experiencia en un lugar que lo tuviera todo… y lo encontramos, a 3.000 km de casa!
Reconozco que ya desde que bajé del avión y respiré ese aire descomprimido, fresco y limpio, La Palma me atrapó. Así que fue fácil que me engatusaran con sus viejitas y alfonsinhos, unos pescados atlánticos hechos a la brasa riquísimos, acompañados de unas buenas papas arrugás con mojo verde y vino malvasía. Tampoco me importaron las pequeñas piedras negras puñeteras que pisaba cuando entraba en sus playas de arena negra y en esas aguas salvajes y nunca quietas. Más de una vez sus estrechas carreteras llenas de curvas que serpenteaban grandes alturas me provocaron vértigo y mareos, un ejercicio necesario para contemplar el mar de nubes que quedaba ahí abajo desde crestas como la Caldera de Taburiente o Roque de los Muchachos, uno de los 3 observatorios astronómicos más importantes del mundo a 2.400 m. de altura… Pero lo que no olvidaré nunca fue el día que descubrí esos volcanes…
Decidimos ir a explorar el sur de la isla, la zona de Fuencaliente que hacía apenas 2 semanas se había quemado en un gran incendio, un lugar que, hasta ese momento, estaba repleto de bosques frondosos, con pinos centenarios altísimos. Fue fantástico constatar que, a pesar de todo, muchos de esos famosos pinos canarios habían resistido ese gran fuego provocado. Desde allí empezamos la famosa Ruta de los Volcanes que nos llevaría del volcán de San Antonio, pasando por el volcán de Teneguía, hasta llegar al faro de Fuencaliente y sus salinas.
Mi primera experiencia mágica fue desafiar el fuerte viento que sacudía la cresta del cráter de San Antonio y llegar hasta un mirador desde el que se veían, allí a lo lejos, otros dos volcanes y una larga lengua de tierra y lava solidificada vertida al mar que hizo crecer el tamaño de la isla hacia el sur. Fuimos descendiendo y descendiendo (el desnivel era a veces suave y otras muy fuerte) rodeados de tierra negra, vegetación baja, cultivos de viña rastrera (la llaman así porque se arrastra por el suelo) y pisando lava y viendo rocas de formas fantasmagóricas que fueron nuestra única compañía a lo largo de un camino difícil pero con paisajes indescriptibles. Otro momento mágico lo viví bajo un calor sofocante y una atmósfera asfixiante sintiendo cómo el gran volcán de Teneguía te iba observando de reojo hasta que desaparecías de su vista… alucinante! Y después de caminar viendo a lo lejos nuestra meta, ese faro al que no llegabas nunca, descubrir que … ¡estaba junto a una pequeña calita con barquitas de pescador repostadas en la arena! Y de guinda, ese instante final sublime que sólo se puede describir con sensaciones: descalzarse, mojarse los pies en el mar, animarse, quitarse la ropa y zambullirse en esas aguas transparentes, frías y refrescantes… ¡He flotado entre volcanes!
Estaba tan harto de los demás… que a base de náuseas, se dió cuenta de que,
en realidad, estaba demasiado harto de si mismo.
Así que, de puro hartazgo, empezó a ayunar de si.
Y depuró y depuró…
Y se encontró, detrás de la náusea, en medio del vacío.
Fue entonces cuando se dió cuenta que su yo era un nosotros.
Y que el vacío estaba lleno.
Entonces, se encontró con los demás, pleno, que no harto. En paz.
Alex Rovira
