Fa unes setmanes vaig agafar de la biblioteca del barri un llibre que parlava d’Orient Mitjà – una de les meves passions – però no gaire convençuda que em podés agradar. Ho vaig afegir a la pil.la de llibres i poca estona després ja m’estava atrapant.
El llibre , que ja te uns anyets, es diu “La Damas de Oriente, grandes viajeras por los países árabes” i l’autora és una periodista que es va documentar rescatant de l’oblit la memòria de dones que ja des del s. XVII deixaven la seva còmoda Europa a la recerca d’altres horitzons molt més llunyans, la força comuna de les quals era una inmensa curiositat, les ganes de conèixer altres indrets i sobretot – i aquí la meva fascinació – la necessitat vital i fonamental de viure com elles volien, més enllà de les imposicions socials, lliures i sobretot disposant del control de les seves vides… Algunes d’elles van pagar un preu molt alt, o el rebuig social, o la incomprensió o el no retorn però van guanyar com a persones i com a dones.
La majoria de les vides relatades parlen de dones de l’alta societat britànica, pais de llarga tradició colonial, expert en expedicions científiques, promotor d’ institucions centenàries pioneres en innovació – com la Reial Societat Geogràfica - tot plegat, una excel.lent estratègia disfressada de ganes de coneixement però que en realitat alimentava les informacions necessàries per a les expansions geogràfiques d’un gran Imperi. Ben cert que moltes d’aquestes dones ja havien sentit a parlar de territoris llunyans i inexpugnables, i segurament els havia servit per alimentar les ganes d’allunyar-se d’una societat que les ofegava: Agatha Christie o Lady Mary Wortley van haver de traslladar-se pels oficis dels seus marits, una circumstància que podria haver estat sols això, però per exemple, a l’època de Lady Mary, el s. XVIII, aquesta va poder portar a Anglaterra una tècnica mèdica ja practicada a l’Imperi Otomà, la inoculació contra la verola, l’antecedent de la vacuna. O Lady Jane Digby, mitja vida casada amb un cap beduí i que gràcies a ella es van començar a conèixer molts dels costums que a posteriori utilitzaria molt be el legendari Lawrence d’Aràbia, o Gertrude Bell que al 1909 amb escrits com aquest
“Cuando uno acaba de llegar a Oriente, existe un momento en que se da cuenta de que el mundo empieza a menguar por un extremo y a crecer por el otro, hasta que toda su perspectiva de la vida cambia”
va ser, junt amb el mateix T.E. Lawrence, un dels majors especialistes britànics en Orient a la Conferència de Pau celebrada a París el 1919, on es va decidir la repartició del botí de la Primera Guerra Mundial… Vides totes que ens relaten una altra manera d’explicar la Història en majúscules, dones que sense segurament buscar-s’ho, van participar de molt a fer aquesta Història i que han passat desapercebudes, ‘ningunejades’ pels conta-contes de les grans enciclopèdies.
Casualitats de la vida que poc després de llegir el llibre m’encarreguessin la traducció d’un documental de muntanya que parlava de varies generacions de dones que també van haver de trencar motllos per seguir el camí que a la vida estaven destinades a fer.
El documental es diu “Encordades” i és un homenatge a les dones de muntanya, a les dones que van fer via i a les dones que van conquerir cims… Des de la pionera Carme Romeu de 91 anys fins a l’Ester Sabadell, experta escaladora i membre de l’equip de ‘Al Filo del Imposible’ durant 10 anys i actual bombera barcelonina…
Vaig poder assistir a la presentació de Barcelona i em vaig quedar impactada per la qualitat tècnica de la pel.lícula, amb imatges espectaculars fetes en alçada escalant i també des d’un helicòpter, per la simplicitat del guió, per la tendresa que aquestes dones transmeten explicant planerament qui eren i com havien arribat a poder practicar la seva passió, la seva manera de viure i veure la vida.
Sembla que no només m’ha agradat a mi, de moment ja han rebut 2 premis: Un a l’últim Torelló Mountain Festival i l’altre a la millor pel.lícula de muntanya del Kendal Mountain Film Festival de Gran Bretanya… Enhorabones merescudes i us el recomano d’anar a veure quan estigui en cartellera!
Tot, tot plegat m’ha fet reflexionar sobre la meva condició de dona, sobre el meu quotidià i sobre el què sóc per a la meva societat. I no puc deixar de preguntar-me i plantejar: Encara ens cal promoure la discriminació positiva al nostre país en ple segle XXI? Doncs deixeu-me que us digui que sí. Fins al dia que deixem de veure una dona directiva el rol de la qual es posa en dubte en edat fèrtil, quan te familia o estant soltera, i no per les seves pròpies capacitats, o el dia que no calgui marcar quotes als parlaments, es deixi de fer rebombori/expectació i es respectin les decisions preses d’una ministra de defensa embarassada o una dirigent acabada de parir retornant a les seves obligacions postelectorals, o deixin d’existir sous diferents per qüestió de gènere en les mateixes tasques, aleshores sí, cal… i a kilos!!
Gràcies a les Gertrudes, Janes, Hesters, Carmes, Elis, Esters i milers d’altres anònimes. Gràcies, dones del món.
En 1994 se halló en Francia uno de los yacimientos paleolíticos más espectaculares hasta ahora descubiertos: la Cueva Chauvet.
El cineasta alemán Werner Herzog, fundador junto con Fassbinder del Nuevo Cine Alemán, archiconocido director de Aguirre o la cólera de Dios, Fitzcarraldo o de documentales tan impactantes como Grizzly man, obtuvo el año pasado permiso para grabar un documental en 3D en la cueva Chauvet, de 32 mil años de antigüedad y con más de 400 pinturas rupestres… pocos investigadores han podido ver este extraordinario documento histórico gráfico, por las condiciones delicadas de la cueva y la conservación de las pinturas.
El resultado, esta película La Cueva de Sueños Olvidados, que se estrenará esta primavera… Realidad y recreación, dicen, “mágica”.
Más info en Archaeology Magazine
El gran Forges la “clava” gairebé sempre… Encara no puc parar de riure 
És clar, és evident que a la nostra societat encara hi ha prejudicis cap al funcionariat, però sovint la gent no sabem que avui en dia hi ha ben pocs de funcionaris públics, els típics buròcrates de despatx. El què hi ha són empleats públics que és ben diferent. Qui són empleats públics? Doncs tots aquells que realitzen serveis públics com mestres, metges, policies, bombers, empleats de corporacions de ràdio i televisió, de transports, d’universitats, així com ajuntaments i organismes administratius… Molts i amb realitats molt diferents.
Per a reduir el dèficit, el govern espanyol ha decidit retallar els sous dels empleats públics i congelar les pensions. Per què però han decidit començar per aquí? Doncs perquè com han argumentat, han decidit re-gestionar i estalviar del diner públic.
A la meva família per exemple, es crea un cas força paradigmàtic: som metges, empleats a universitats, a cossos de gestió ambiental i de l’administració pública. Tots plegats, tota la família, tindrem una retallada del 5%, tots amb convenis ben diferents i alguns amb sous congelats des de fa quatre anys… I el consum, baixarà? Perquè haurem de continuar menjant i gastant per a què el sistema funcioni, no?
Aquestes mesures segons la meva opinió i la de molts, són injustes. Són injustes perquè l’administració ha de garantir una gestió eficient i responsable de la despesa pública, i els nostres representats s’han demostrat incapaços de resoldre els veritables problemes d’aquesta gestió pública, com els serveis i infraestructures duplicades per manca de consens en les competències o donant ajudes als responsables de la crisi, els mercats financers, sense demanar-los res a canvi!
No es pot permetre que la solució d’una gestió deficient passi per la pèrdua del poder adquisitiu de milions d’empleats públics, de privats mancats de crèdits empresarials pels mateixos que ara demanen ajudes, i de milers de treballadors aturats obligats per les ERE. Que em permetran deixar de pagar l’hipoteca durant dos mesos o congelaran els preus dels aliments? Oi que el mercat no s’aturarà? Doncs nosaltres tampoc ens ho podem permetre, podem rebaixar el nostre consum, però la llum continuarà pujant…
Cal més transparència en l’administració dels recursos públics, i precisament molts d’aquests empleats públics són qui vetllen per no malbaratar aquests recursos, perquè allí hi ha de tot com a tot arreu. El què hauríem d’exigir TOTS és responsabilitat en la gestió dels serveis públics d’aquest país i mà de ferro del govern de l’Estat cap als especuladors que s’aprofiten de les circumstàncies, i no en el judici fàcil de tu ets un privilegiat i jo no, perquè sovint és fals.
Tampoc puc deixar de pensar que segons els càlculs del govern, en els propers tres anys amb aquesta retallada de sous es preveu un estalvi de 9.500 milions, però fa 3 mesos el Banc d’Espanya, és a dir el diner públic, va concedir una ajuda de 9.000 milions d’euros per problemes de liquiditat a Caja Castilla-La Mancha… o recentment empreses sanitàries consorciades han cobrat de Salut intervencions no realitzades (cas Fundació Puigvert)… Aleshores?
Quines solucions hi haurien per a tot plegat? A banda d’agafar un coet i escapar a un altre planeta que és el què sovint em passa pel cap, crec que caldria prendre mesures de rebaixar el consum com a ciutadans de peu – com a càstig i con a estalvi – i directrius econòmiques fortes i exigents per part dels governs als mercats. Impossibles? No pas, sinó escolteu les sàvies paraules d’ Arcadi Oliveres, un especialista en economia i membre actiu de moviments socials pro-decreixement.
Idees que es podrien aplicar: – Els bancs que rebin diner públic, que els nacionalitzin, sino no haver jugat a la llei del lliure mercat – Qui especuli amb diner públic, se li expropien propietats i fortunes (ai, Millet!) – Reduir el nostre consum i tenir un control del mateix, estar informat i saber en què te’ls gastes… diuen que l’ instrument d’especulació més gran són els plans de pensions! – Pel que fa a la feina, cal repartir-la. Ja s’està fent a França amb la reducció de la jornada laboral, o en algunes cooperatives que mantenen els llocs de treball però redueixen el sou, baixem hores i sou però treballem tots… Ho veieu tan difícil? Jo no. Em sembla que ha arribat el moment de dir FINS AQUÍ HEM ARRIBAT.
Dijous 1 octubre – L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana al Govern que tregui la tomba de Franco del Valle de los Caidos. Consideren que és una falta de respecte que les víctimes de la dictadura hagin de pagar amb els seus impostos el manteniment del mausoleu franquista. Hi ha una proposició no de llei al Congrés per la qual el Govern disposarà de sis mesos per confeccionar un cens de les persones enterrades en aquest recinte.
Dimarts 13 octubre – Lliurament a la neta de Lluís Companys de la Declaració de Reparació per part del govern espanyol, un primer pas per a l’anul•lació del judici al qual va ser sotmès i pel qual va ser afusellat l’únic president
democràtic executat pel feixisme.
Dijous15 octubre – L’associació per a la Memòria Històrica i el diari Diagonal destapen i aporten la primera cartografia sobre el robatori de neonats a mares sense filiació política durant el franquisme.
Diumenge 18 octubre – Primer regidor assassinat a la guerra civil enterrat amb honors. El consistori de Calatayud participa activament en el funeral de Jaime Teófilo Tabuenca, regidor socialista que va ser afusellat al 1936.
Primeres passes de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Però encara hi ha molta feina a fer.
Fa dues setmanes jo i el meu germà vam “viure” activament una lliçó d’història: vam anar a la descoberta del primer niu antiaeri que hi va haver a Barcelona durant la guerra civil. Des d’allí es defensava la ciutat dels atacs d’esquadrons italians i alemanys que actuaven sota les ordres del comandament franquista. Barcelona te la desgràcia d’haver estat la primera ciutat bombardejada des de l’aire.
Segons indicacions, els canons antiaeris model Vickers estaven just sobre casa meva, al Turó de la Rovira. Vam fer una ascensió gairebé “en vertical” de prop de 20 minuts perduts entre barrancs i carrerons mai vistos fins que al final vam arribar…….. L’atalaia és espectacular. De seguida te n’adones que és el punt més alt de la ciutat i que hi ha una vista privilegiada de 360º de tota la metròpoli. Sobre aquesta, hi ha una gran construcció formada per 4 torres on estaven les bateries sobre uns rails (que encara es veuen), i un laberint de soterranis que connectaven tots aquells passadissos, comandaments i magatzems de municions. La llàstima, que tot el conjunt està malmès de brutícia i graffitis a les parets. Sembla que aviat, s’espera, el Museu d’Història de Catalunya se’n farà càrrec del monument i l’acondicionarà com a vestigi d’una guerra que no hauria d’haver estat mai.
Cal recuperar i dignificar un passat que sí va existir, cal que les cicatrius quedin ben tancades.
No sé si serà perquè darrerament em plantejo un grapat de coses (be, de fet em sembla que fa part, per defecte, del meu software vital) o perquè la comunicació (la pròpia i cap al món) m’apassiona. M’apassiona i m’impressiona el què dia a dia sóc capaç de descobrir en la meva relació amb els altres…. Què difícil que és tot plegat!
Hi ha evidències relacionals d’aquelles que fins que no les interioritzes, no te n’adones quant important és conèixer-les. Farà pocs anys, per a posar un exemple, vaig adonar-me’n que dues persones en una mateixa situació podien viure-la de manera completament diferent. Sembla evident, oi? Doncs no és exactament així, ens deixem portar tant per la nostra pròpia percepció de la vida que ens acabem creient que aquella és la realitat objectiva… i ens fem tan de mal!
L’altre dia, seguint els premis Blocs Catalunya, vaig descobrir un web que em va agradar molt, i el seu títol, molt suggerent, em va acabar d’atrapar: Educació Emocional. L’autora és la Ma Teresa Abellan i el més bonic és que fa part d’un projecte d’una escola de primària, ensenyen els nanos a aprendre a gestionar la pròpia vida emocional… Un gran regal! Regirant el bloc, em va impressionar i molt el concepte d’ecologia emocional, que, segons les explicacions, és l’art de gestionar les nostres emocions per a la nostra millora personal i relacional, així com del món que ens envolta. Com aplicar aquesta ecología emocional? L’autora ho resumeix en 7 principis bàsics que, de tan simples semblen impossibles… I aniria més enllà, haurien de ser la bíblia per a fer del nostre món un món millor, que, pels més incrèduls, sí és possible:
1. Principi de l’autonomia personal.
Ajuda’t a tu mateix i els altres t’ajudaran. (Nietzsche)
2. Principi de la prevenció de dependències.
No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos. (Bragavad Gita)
3. Principi del boomerang.
Tot el que fas pels altres, t’ho fas a tu mateix. (Erich Fromm)
4. Principi del reconeixement de la individualitat.
No facis pels altres allò que vols per a tu. Ells poden tenir gustos diferents. (Bernard Shaw)
5. Principi de la moralitat natural.
No facis pels altres allò que no vols que et facin a tu. (Confuci)
6. Principi de l’autoaplicació prèvia.
No podràs fer ni donar als altres allò que no ets capaç de fer ni donar-te a tu mateix.
7. Principi de la neteja relacional.
Tenim el deure de fer neteja de les relacions fictícies, insanes i que no ens deixen créixer com a persones.
Seguirem llegint el seu bloc, és filosofia i de la bona per aquests temps de pa i circ!
El món és ple d’ idees, sino que els ho diguin a Sos Mata Atlantica, una organització ecologista del Brasil que aconsella fer pipí mentre et dutxes, diuen que estalvies 12 litres d’aigua que, multiplicat per 365 dies, permet una economia d’aigua considerable!
El costum no és nou, per alguns sempre ha estat un plaer íntim inconfessable .
I ara, és una gran campanya que ha aixecat les més diverses opinions.
A mi, m’encanta… Aquests brasileros són la òstia!
