CARMΣMIX enconstanteduda

Faltaven deu minuts per a la meva primera trobada amb una de les persones amb qui em sento més a gust en el món virtual del twitter, l’ @annits. Un dinar juntes i un curset de 3 llargues hores serien la carta de presentació de futures, esperava, i divertides col•laboracions laborals, de segur que dues ments inquietes com les nostres en traurien alguna ‘bogeria’ de profit. La nit abans m’havia trobat força malament, havia tingut nàusees i un malestar bastant intens, estava una mica espessa però disposada a passar una estona agradable… Fins que va aparèixer aquella punxada terrible que em va fer plegar instintivament el cos fins a tocar amb el cap gairebé a terra. Estava terroritzada, mai havia sentit una sotragada tan violenta, no sabia què m’estava passant. Suposo que l’instint de supervivència em va fer reaccionar, vaig creuar el carrer com vaig poder, vaig agafar el primer taxi que va passar i el vaig fer anar cap a l’Hospital. Recordo les sotragades del vehicle, els minuts interminables, l’intent de mantenir-me serena i l’arribada per fi al centre mèdic.

- Noia, em sembla que estàs passant la teva primera pedra. – Ostres, els vaig comentar – doctor, no sé què carai vol dir això però si us plau, doni’m alguna cosa per a fer-me passar aquest dolor, és insuportable! -. Així va començar el què seria el llarg periple de 8 dies interminables de proves mèdiques, visites nocturnes a Urgències pregant una dosi cada cop més alta de calmants, banys d’aigua ben calenta, deixant de menjar i de gaudir de qualsevol cosa, perquè el dolor era tal que era impossible fer res fora del guió de patiment. – A veure, valora’m el teu grau de dolor en una escala de l’un al deu… -… – Uff, no sé, mai m’he sentit així, és un estat tan violent, i explosiu, i insuportable… Sí, això és un deu -. Dir-vos que estava en un dels centres hospitalaris concertats més reconeguts, amb una atenció al pacient excel•lent, amb uns professionals de primer ordre, però totes les hores que m’hi vaig passar, que van ser moltes, allò semblava un centre d’atenció a la drogoaddicció, la primera pregunta que et feien només entrar era un Vols que et punxi alguna cosa? Sí, es veu que passar per un còlic nefrític és una de les experiències més dures a nivell de dolor que una persona pot patir, ningú diria que una pedra de 5mm escassos com la meva sigui capaç de generar tota aquesta explosió i alteració del propi món.

Era el cinquè cop que l’equip mèdic d’Urgències em tornava a visitar, no sé en quines condicions vaig arribar, de seguida em van punxar. Recordo que les hores passaven molt a poc a poc, m’hi trobava en una situació bastant rocambolesca, la meva pedra no havia baixat ni 2 cm en tota aquella setmana i segons els seus càlculs potser podia passar-m’hi així un mes. La única solució era trencar-la amb una petita intervenció amb làser… I la maleïda i desitjada cita amb aquesta màquina salvadora es feia esperar, no me la podien programar abans de 3 setmanes, el departament estava col•lapsat.

Més penso com ha anat tot plegat i més crec en àngels protectors i en les causalitats. Les hores passaven, ja em coneixia dels altres cops a dues infermeres molt agradables i esperava poder parlar un moment amb el metge. Aquell matí, abans d’entrar per la porta del centre hospitalari, ja havia començat a moure’m i havia demanat una còpia de les proves mèdiques, havia de trobar un forat abans en algun altre centre de la ciutat, no podia estar en aquest estat lamentable altres dues llargues setmanes. Prop meu, i a l’altre costat de la cortina, escoltava les infermeres parlar amb el metge, l’altra doctora comentant-li que la segona màquina ja estava arreglada i que tornava a funcionar aquella mateixa tarda. I una altra hora. Per fi el metge entra, li explico amb honestedat les meves intencions, em comenta que ho entén, em fa posar una altra injecció d’aquelles ostresostresquinflipesiesticdeputamare i surt dient-me que tornava en una estona… E voilà, nena, serà tu cara bonita, la intensitat dels dolors, les visites freqüents a Urgències demanant la meva dosi, o el coratge de no perdre una pacient, però, i miraculosament, el metge em diu que en qüestió de res em pujaven a quiròfan i em feien la intervenció… Quatre hores més tard i ja a casa era una altra persona, els dolors ara eren diferents, res a veure amb aquella jungla que es movia i devorava tota la cintura i la cordura! Tornava a sentir-me sencera, m’havien trencat la pedra i a les poques hores ja anaven desapareixent totes aquelles restes lítiques, ben aviat aniria recuperant la serenor, la salut i la gana!

Més d’un cop, durant aquests dies grotescos de gran dolor i d’un món patint tsunamis, perill nuclear i guerres al Mediterrani, em sentia vivint el meu propi terratrèmol, un terrabastall interminable que m’estava destruint la salut. Quan podia em dedicava a navegar una estona i desemboirar-me, així vaig trobar el post d’un bloc que m’agrada i que sovint segueixo del corresponsal a la Xina de Tv3, en Sergi Vicente. Ell estava passant pel mateix els mateixos dies i això li havia impedit anar al Japó a cobrir la greu noticia. D’aquí també el títol del post, un petit homenatge de col•lega a col•lega d’aventures, ara ja recuperat i des d’avui “corresponsaliant” des del païs nipó.

Em sento molt afortunada. Ara a oblidar, a acabar de recuperar-me i deixar aquest mal tràngol enrera. I me’n sortiré, i tant que sí!, després d’un últim semestre nefast i catastròfic, com de guió cinematogràfic d’aquells de realitat superant la ficció, amb una intervenció quirúrgica que no va resultar be, una relació de parella acabada perquè l’amor havia marxat de puntetes sense fer soroll, un accident de moto terrible però del qual vaig sortir bastant il•lesa, un germà a la Uci en perill de vida més d’un mes i mig i ara aquesta experiència… Qui li te por a una pedra?

Si, si, que ningú ho posi en dubte, la salut és el més important… Paraula d’experimentada!