“Caminava descalça i feia molt de fred. Tenia les galtes glaçades, el cos li tremolava però no sentia res, tirava endavant per aquell camí estret i irregular, enmig d’una boira espessa que no li permetia veure res més enllà dels seus peus. De sobte una ombra gegantina que li barrava el pas. Havia arribat a la gran porta. Angoixada, la noia va empènyer el gran portaló de fusta i va entrar.
Poc a poc el cel es va anar buidant i Ani*, l’antiga capital armènia engolida per segles de derrotes i oblits, sortia a la llum, com un miratge, davant seu. Era un lloc privilegiat, malgrat el terreny àrid, pelat, de baixa vegetació i pedres enormes escampades aquí i allà, una gran planura emmurallada tallada per un profund precipici i al fons, el riu salvatge i cabalós. Dubtava, però va seguir caminant, i allò que li va semblar un munt de pedregots gegantins eren les restes de façanes d’esglésies, murs decorats amb elements florals, inscripcions i pintures multicolors de sants i paisatges bíblics d’una exquisida delicadesa, antigues termes, botigues i residències. L’emoció la envaïa i les llàgrimes li regalimaven, només calia esforçar-se un xic més. A cada passa, tancava els ulls i imaginava aquells racons i carrerons plens de sorolls i vida, escenes dignes d’una de les ciutats comercials més riques de la ruta de la Seda i capital de la poderosa Armènia medieval, la terra dels seus avantpassats. Quasi sense alè, va afinar la vista i va poder observar com s’anava apropant a la petita capella d’Agios Gregoros. Decidida, com hipnotitzada, va dirigir-se cap als rocs propers que tallaven el final d’aquella llarga plana, es va amorrar a l’abisme i va somriure.
Amb serenor, es va deixar acaronar la cara pels escassos rajos de sol, va fer un pas ferm endavant i es va llençar al buit, cap a l’horitzó. El seu llarg periple havia acabat, ho havia aconseguit. Ara potser algú en parlaria de casa seva, un paradís de pedres perdut i oblidat.”
Publicat a Una Babel de Ciutats aquest mes de juny / autorfoto: @tonaymemi
Més sobre aquella experiència de viatge.
*Els armenis reivindiquen aquesta joia patrimonial en territori fronterer, és part del passat esplendorós de l’antic Regne d’Armènia, ara derruït i abandonat a mans dels turcs.
Ha estat el retorn a un dels episodis més desconeguts i alhora, sanguinaris, de la guerra civil a Barcelona. La descoberta d’un dels espais bèl.lics més emblemàtics de la zona republicana en un entorn privilegiat, segurament el turó més alt de la ciutat que domina en 360 graus tota l’extensió d’aquest gegant urbà. Estic parlant del Turó de la Rovira i la bateria antiaèrea principal de Barcelona durant la guerra civil.
Fa més d’un mes la Generalitat i l Ajuntament de Barcelona van inaugurar aquest espai per a la memòria històrica de la ciutat, un espai que ha estat abandonat i ocupat per barraques durant més de 60 anys, un racó que ha patit destrosses, escombreries i pintades i que ara, recupera part del seu aspecte original. En els últims 10 anys, s’han organitzat 7 campanyes amb brigadistes internacionals per a la recuperació i neteja d’aquest lloc tan especial, i fins què el Museu d’Història de Catalunya no va rebre l’encàrrec oficial, no es va dur a terme el projecte museogràfic de recuperació de l’ espai, amb les intervencions arqueològiques necessàries. .. I be, he tingut la sort de compartir una visita guiada amb el mateix responsable de la intervenció, en Jordi Ramos, col.laborador del MHCAT, el qual ha sabut transmètre’m la passió de la feina realitzada i el pes històric d’ aquest niu d’ àligues de guerra .
Barcelona és i ha estat pionera en moltes coses, també en temes de guerra, però no tal i com es creu: es parla de mites, Barcelona no va ser la primera ciutat on la població civil va ser bombardejada. Qui malauradament ostenta aquest primer lloc del rànquing mundial és la Londres de la 1a GM. I Madrid, la ciutat més bombardejada, 45 díes seguits, per la Luftwaffe alemanya. Malauradament el nou mètode de bombardeig sistemàtic contra la població civil va provocar una crisi en les noves maneres d’enfrontar-se a l’enemic, una gran i urgent crisi en el propi govern republicà i en el Ministeri de la Guerra. L’exèrcit republicà estava preparat per atacar els vaixells i avions, però des de terra cap al mar, no cap a l’aire, calia trobar alguna artilleria alternativa per fer front a les noves estratègies bèl.liques de l’exèrcit rebel i els seus al.liats, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.
Els enginyers del ministeri es van haver d’ inventar la manera, per això van anar a buscar canons grans i lleugers, els Vickers, i van dissenyar l’estructura que calia per fer-los anar, uns rails circulars on encastrar i fer girar la torre del canó, tota una innovació que es va perfeccionar a la 2GM. I després van dissenyar l’espai: Aquest niu d’aligues estava format per set plataformes blindades amb formigó armat i amb quatre canons Vickers a les esplanades més grans. Tot el conjunt forma una bateria antiaèrea. Hi havia una zona de comandament, els dormitoris dels soldats, el dormitori dels oficials, cuina, menjador i latrines… un petit món a 262m. sobre el nivell de la ciutat.
Cada canó el feia funcionar un equip de 7-8 soldats, un assegut manegant el canó, altres rodant la manovella per moure’l, altres carregant i descarregant les bombes i baines utilitzades de més de 15 kg… Un treball de coordinació que durava uns segons, els justos per còrrer cap a les seves posicions i disparar. Cadascun d’aquests canons estaven orientats en direccions diferents, seguint un radi marcat per quadratures i angulacions ja que la seva capacitat de maniobra era limitada, el gir no era total, no hi havia temps, i el retorn del propi canó també ho feia impossible.
L’exèrcit franquista va cedir als seus al.liats les invasions per aire. A Barcelona li va tocar l’aviació italiana, molt hàbil en pilotar, tant que van portar de cap els pobres soldats republicans. Cada cop que venien els avions ho feien des del darrera, és a dir, des de la falda del Tibidavo cap a la ciutat, així provocaven més sorpresa, i feien embranzida per a volar al ras per sobre dels edificis de la ciutat, a molt poca alçada, així evitaven estar a tir dels canons que havien de disparar des de més amunt – i limitats d’alçada per evitar l’enderrocament d’edificis i pèrdues de vides humanes. I ho sabien molt be, els seus serveis d’espionatge estaven molt ben informats. Per la documentació trobada a diferents arxius militars i fins ben poc classificada, s’ha sabut que l’exèrcit republicà també tenia el seu propi circuit de vigilància, des del mar amb vaixells, una altra bateria al castell de Montjuic i espies en territori mallorquí des d’on sortien les esquadrilles aèrees, s’ha sabut que el lloc de comandament del Turó de la Rovira tenia exactament 30 segons per a passar l’angulació exacte de tir a cada canó disponible… una tasca de titans velocísims i coordinadisims… Potser per això en els 11 mesos que va estar operativa sols van enderrocar un avió, terrible per a la ciutat de Barcelona! Van haver crítiques des de les mateixes files republicanes? No se sap, la censura en temps de guerra actua amb eficàcia, segurament es va voler jugar més amb la imatge de seguretat que donava a la població aquest espai que no pas la pròpia efectivitat, que va ser ben escassa.
Però no tot acaba aquí, el Turó de la Rovira també és genuí no només pel propi context natural i històric, sino perquè a més amaga l’ únic fins ara ‘museu’ a l’aire lliure sobre barranquisme al món, un fenòmen conseqüència de la massiva immigració cap a les grans ciutats que es va caracteritzar per construccions febles, manca de serveis bàsics i superpoblació, la Barcelona de les barraques. Tot plegat, una visita altament recomanable!
(més a anterior post)
Filed under: Textos publicats
Què és cultura? On estan els límits de Cultura? Podriem dir que gairebé tot és Cultura? Jo crec que sí…
La cultura a baix cost existeix. Això és el què pensen molts i és cert. Cal però trencar-se una mica les banyes, de propostes a cost O no hi ha gaires, però hi són. Això és el què pensen els nois de Laculturanovalres.com que han obert un web on, amb la participació de molts amants de la cultura, proposen activitats culturals gratis i amb la llibertat d’opinar el què vulguis, si t’agrada, ho dius, sino també. Jo n’he aportat un parell i aquesta, si tot va be, aviat serà publicada, sino, ho deixo per a què la poseu en pràctica a les vostres estones lliures, he obert categoria nova així que penso continuar fent propostes. Comencem…
ELS CLAUSTRES URBANS, UNA MANERA DE VIURE L’ART EN SILENCI
De vegades la ciutat ens ofega, ens satura, estem rebent estímuls contínuament, i arriba un moment que el nostre cap necessita descansar. Doncs ben aprop hi ha indrets que a banda d’oferir-nos aquesta pau que tan necessitem, ens omplen l’esperit d’art i riquesa. Estem parlant dels patis interiors d’algunes esglésies i monestirs de la ciutat. Aquest cop ens centrarem en dos d’aquests espais, segurament dos dels més bonics i desconeguts de la ciutat.
A l’Eixample Dret, en ple carrer Aragó, es troba l’Església de la Concepció, d’estil gòtic. Què hi fa un edifici gòtic fora dels límits de l’antiga ciutat medieval de Barcelona? Doncs pregunta gens menyspreable i d’interessant resposta… Segles enrere, aquest conjunt parroquial va ser l’antic convent de Santa Maria de Jonqueras i estava ubicat prop de la Pl. Urquinaona. Aquest edifici del s. XV va ser traslladat pedra a pedra a la seva actual ubicació al s. XIX, quan es va executar l’expansió de la ciutat seguint el projecte d’Ildefons Cerdà, i així es va salvar de ser enderrocat.
En el seu interior trobareu la joia de la corona, el seu magnífic claustre, de grans dimensions, dues galeries superposades amb columnes estilitzades i bonics arcs apuntats, un estil que recorda el gòtic del Palau de la Generalitat, i un jardí i font a l’interior. Tot plegat, un desert de pau i serenor, quasi sempre buit de gent i a raser dels sorolls dels cotxes.
A l’altra banda de la ciutat, a tocar del bulliciós i multicultural Raval, hi ha el monestir de Sant Pau del Camp, una construcció romànica del s. X que es va construir fora de la protecció de les muralles de la ciutat, d’aquí el seu nom, i sembla que sota l’encàrrec del comte Guifré II, les restes del qual reposen en aquest monestir. El monestir va patir l’atac de l’exèrcit d’Almansor, va fer part del priorat de Sant Cugat del Vallès, del monestir de Montserrat fins que va ser definitivament abandonat amb la llei de la desamortització del s. XIX. Després l’edifici es va fer servir d’escola i fins i tot de caserna militar.
L’església és una única nau de planta de creu grega i te un portaló de pedra meravellós amb representacions tetramòrfiques dels evangelistes, d’època visigòtica. Val la pena parar la vista una estona gaudint del conjunt perquè és d’una riquesa artística exquisida, tot l’edifici està decorat amb animals fantàstics i motius vegetals i les façanes tenen arcades d’estil llombard, un fet bastant extraordinari en aquesta geografia.
El claustre construït més tard, al s. XII, és segurament la part del monestir més important, per la seva monumentalitat i la singularitat dels seus arcs, amb influences àrabs, que el fan únic a Europa. Potser el veureu més despullat que l’altre claustre, és tot pedra, bastant auster i li manca el color de la vegetació al seu voltant, però l’espectacularitat artística del mateix ben paga la pena, és llum pels esperits artístics inquiets, i tampoc el silenci us mancarà.
Església de la Puríssima Concepció (c. Aragó 299, cantonada amb Roger de Llúria)
Monestir de Sant Pau del Camp (c. Sant Pau, 101. Diumenges visita comentada gratuïta, cal trucar al tel. 606 45 28 06 – Jordi-Xavier)
