Fa unes setmanes vaig agafar de la biblioteca del barri un llibre que parlava d’Orient Mitjà – una de les meves passions – però no gaire convençuda que em podés agradar. Ho vaig afegir a la pil.la de llibres i poca estona després ja m’estava atrapant.
El llibre , que ja te uns anyets, es diu “La Damas de Oriente, grandes viajeras por los países árabes” i l’autora és una periodista que es va documentar rescatant de l’oblit la memòria de dones que ja des del s. XVII deixaven la seva còmoda Europa a la recerca d’altres horitzons molt més llunyans, la força comuna de les quals era una inmensa curiositat, les ganes de conèixer altres indrets i sobretot – i aquí la meva fascinació – la necessitat vital i fonamental de viure com elles volien, més enllà de les imposicions socials, lliures i sobretot disposant del control de les seves vides… Algunes d’elles van pagar un preu molt alt, o el rebuig social, o la incomprensió o el no retorn però van guanyar com a persones i com a dones.
La majoria de les vides relatades parlen de dones de l’alta societat britànica, pais de llarga tradició colonial, expert en expedicions científiques, promotor d’ institucions centenàries pioneres en innovació – com la Reial Societat Geogràfica - tot plegat, una excel.lent estratègia disfressada de ganes de coneixement però que en realitat alimentava les informacions necessàries per a les expansions geogràfiques d’un gran Imperi. Ben cert que moltes d’aquestes dones ja havien sentit a parlar de territoris llunyans i inexpugnables, i segurament els havia servit per alimentar les ganes d’allunyar-se d’una societat que les ofegava: Agatha Christie o Lady Mary Wortley van haver de traslladar-se pels oficis dels seus marits, una circumstància que podria haver estat sols això, però per exemple, a l’època de Lady Mary, el s. XVIII, aquesta va poder portar a Anglaterra una tècnica mèdica ja practicada a l’Imperi Otomà, la inoculació contra la verola, l’antecedent de la vacuna. O Lady Jane Digby, mitja vida casada amb un cap beduí i que gràcies a ella es van començar a conèixer molts dels costums que a posteriori utilitzaria molt be el legendari Lawrence d’Aràbia, o Gertrude Bell que al 1909 amb escrits com aquest
“Cuando uno acaba de llegar a Oriente, existe un momento en que se da cuenta de que el mundo empieza a menguar por un extremo y a crecer por el otro, hasta que toda su perspectiva de la vida cambia”
va ser, junt amb el mateix T.E. Lawrence, un dels majors especialistes britànics en Orient a la Conferència de Pau celebrada a París el 1919, on es va decidir la repartició del botí de la Primera Guerra Mundial… Vides totes que ens relaten una altra manera d’explicar la Història en majúscules, dones que sense segurament buscar-s’ho, van participar de molt a fer aquesta Història i que han passat desapercebudes, ‘ningunejades’ pels conta-contes de les grans enciclopèdies.
Casualitats de la vida que poc després de llegir el llibre m’encarreguessin la traducció d’un documental de muntanya que parlava de varies generacions de dones que també van haver de trencar motllos per seguir el camí que a la vida estaven destinades a fer.
El documental es diu “Encordades” i és un homenatge a les dones de muntanya, a les dones que van fer via i a les dones que van conquerir cims… Des de la pionera Carme Romeu de 91 anys fins a l’Ester Sabadell, experta escaladora i membre de l’equip de ‘Al Filo del Imposible’ durant 10 anys i actual bombera barcelonina…
Vaig poder assistir a la presentació de Barcelona i em vaig quedar impactada per la qualitat tècnica de la pel.lícula, amb imatges espectaculars fetes en alçada escalant i també des d’un helicòpter, per la simplicitat del guió, per la tendresa que aquestes dones transmeten explicant planerament qui eren i com havien arribat a poder practicar la seva passió, la seva manera de viure i veure la vida.
Sembla que no només m’ha agradat a mi, de moment ja han rebut 2 premis: Un a l’últim Torelló Mountain Festival i l’altre a la millor pel.lícula de muntanya del Kendal Mountain Film Festival de Gran Bretanya… Enhorabones merescudes i us el recomano d’anar a veure quan estigui en cartellera!
Tot, tot plegat m’ha fet reflexionar sobre la meva condició de dona, sobre el meu quotidià i sobre el què sóc per a la meva societat. I no puc deixar de preguntar-me i plantejar: Encara ens cal promoure la discriminació positiva al nostre país en ple segle XXI? Doncs deixeu-me que us digui que sí. Fins al dia que deixem de veure una dona directiva el rol de la qual es posa en dubte en edat fèrtil, quan te familia o estant soltera, i no per les seves pròpies capacitats, o el dia que no calgui marcar quotes als parlaments, es deixi de fer rebombori/expectació i es respectin les decisions preses d’una ministra de defensa embarassada o una dirigent acabada de parir retornant a les seves obligacions postelectorals, o deixin d’existir sous diferents per qüestió de gènere en les mateixes tasques, aleshores sí, cal… i a kilos!!
Gràcies a les Gertrudes, Janes, Hesters, Carmes, Elis, Esters i milers d’altres anònimes. Gràcies, dones del món.
M’ha posat molt contenta un fet aparentment insignificant: avui al canal 3cat24 he vist algunes imatges de ciutadans israelians manifestant-se ahir a favor d’un estat palestí. I és sorpresa perquè és insòlit veure en els mitjans de comunicació l’oposició ciutadana israeliana criticant les polítiques del seu propi govern i és que ho sabem, és un conflicte no resolt, no hi ha ganes de resoldre’l per la via de les converses de pau i s’aplica una dura censura dins i fora del país a informacions no procedents del sector més conservador del territori.
Ahir dissabte grups pacifistes i d’esquerra van convocar una manifestació a Tel Aviv per demanar que el seu govern reconegui un estat palestí basat en les fronteres del 1967, coincidint amb l’aniversari del final de la guerra dels sis dies. Mentre, i a l’altra costat del territori fronterer dels Alts del Golan, l’exèrcit israelià disparava contra manifestants palestins -provocant morts i ferits – que protestaven coincidint amb el dia de la Naksa i que, segons el govern Netanyahu, volien passar i ocupar la frontera.
El 1967 l’exèrcit israelià va iniciar una ofensiva ‘preventiva’ contra la coalició àrab formada per Egipte, Jordania, Irak i Siria després que l’exèrcit egipci mobilitzés tropes per pressionar l’ONU de retirar les forces d’interposició del Sinaí establertes allí arràn de la crisi de Suez. Aquest ‘moviment’ de peces bèl.liques tan properes va ‘obligar’ Israel a atacar la força aèrea egipcia de Nasser i els països implicats, i al final de 6 intensos dies, Israel havia conquerit la península del Sinaí, Gaza, Cisjordania, Jerusalem Est i els Alts del Golán, o el què ve a ser el mateix, va dividir el territori en Gaza, Cisjordania i va separar milers de palestins obligant a migrar a molts d’ells convertint els territoris en franges vigilades, va ocupar la totalitat de Jerusalem i va prendre el control de les fonts del riu Jordà al Golán – i per tant el control dels recursos naturals – desplaçant i aillant a milers de drusos i palestins a un costat i altre del territori sirio-israelià. Aquest fet històric segurament es pot considerar la causa d’algunes de les moltes tragedies viscudes a posteriori com el Yom Kipur, l’atemptat terrorista de Munich, la guerra del Líban o les intifades.
EL Consell de Seguretat de Nacions Unides va ordenar l’ immediat acompliment de la Resolució 242 que obliga la retirada israeliana dels territoris ocupats i el retorn a les fronteres establertes l’any 1949. La resta de la història ja la sabeu.
I sí, una oposició pacífica i resistent hi és a Israel, un intel.ligent poble que ha vist sofocada qualsevol iniciativa crítica en la política o a la societat civil per les faccions més conservadores del sionisme més radical. I cada cop són més… Organitzacions pacifistes com Gush Shalom o partits polítics – molt heterogenis i sovint poc col.laboradors – els laboristes, Meretz o Jadash hi són… I cal difondre’ls, qui sap si també així ajudem a resoldre el conflicte i portar pau a aquest punt calent del planeta…
Altres posts on també parlo d’aquest territori aquí i aquí
Hace unos meses me cayó en las manos un artículo que hablaba de algo que me llamó la atención: cuando dos teorías iguales tienen las mismas consecuencias, la teoría más simple seguramente será la correcta. Eso, o el llamado principio de la navaja de Ockham. Nunca había oído hablar del tema, supongo que como soy de letras, la temática me era un poco lejana.
Guillermo de Ockham, un pensador del s. XIV desarrolló lo que se llama principio de economía o principio de parsimonia (graciosa la palabra!) . Un ejemplo, si una jaula está abierta y el pájaro ya no está, podría ser porque A. al niño se le ocurrió tocar la puertecilla y se le escapó o B. que una secta de pájaros haya hecho un llamamiento planetario a todos los pájaros para reunirse a 300 km de distancia y el pájaro con todas sus fuerzas hubiera conseguido liberarse. En este caso se entiende cuál es la explicación más simple, ¿no? . Éste científico revolucionó a sus coetáneos porque puso también en cuestión el valor que se le daba a un concepto universal afirmando que todo lo que existe es singular. Es decir, Ockham siguió la tradición de los nominalistas como Abelardo que dando continuación a la lógica del s. XIII dijeron que nada universal existía, excepto el alma. Un concepto universal sustituye a un conjunto de individuos semejantes. Es decir, esta visión se reconoció como un nuevo modelo teórico con infinitas posibilidades.
En ciencia, la navaja de Ockham se utiliza como una regla general para guiar a los científicos en el desarrollo de modelos teóricos, es decir, no se considera un resultado científico, sino una hipótesis: ’La explicación más simple es la más probable, aunque no necesariamente la verdadera’. Este concepto ha sido utilizado en campos tan dispares como la lingüística, la estadística o la economía.
Y no sólo. En nuestra realidad cotidiana, se acostumbra a dar credibilidad a la teoría más sencilla que aquella compleja… lo que sabe hacer muy bien quien miente! También se han “creado” variantes como esa que dice ‘No ha de presumirse la existencia de más cosas que las absolutamente necesarias’ o lo que decía Albert Einstein ‘Todo se debe hacer tan simple como sea posible, pero no más simple’.. o hasta terminar en física cuántica.
¿A dónde quiero llegar a parar? Pues la verdad es que no lo sé, ya me he perdido. Ah, sí: Siguiendo ese “presumible” principio, realidades tan cercanas como las que todos vivimos, como ahora nuestra nueva situación política en Catalunya, con nuevo gobierno, nuestro resplandeciente gobierno de los mejores de CiU cuya consigna es la de fer del nostre país el millor y que no se les ocurre otra que favorecer a minorías eliminando impuestos de sucesión o reduciendo el irpf a rentas altas – rebajando considerablemente los ingresos de las magras arcas de la Generalitat - y putear a la gran mayoría, las clases medias, eliminando personal en educación, reduciendo servicios y plantas en la sanidad pública o acotando ayudas de dependencia en los servicios sociales. Y uno se pregunta: ¿Se hace país desmejorando de mucho la calidad de los servicios al ciudadano que dan nivel de vida, por tanto incrementan ese sentido de pais y hace que cualquiera se sienta orgulloso de lo que es y lo que tiene? O incluso realidades todavía más “palpables”, como las cotidianas relaciones profesionales, o personales, en las que en ciertos momentos te sorprendes por cómo acaban las cosas, como esa decisión que ha tomado tu jefe, la actitud de marcada lejanía que adopta tu amiga o esa sospechosa y nueva simpatía de tu vecino. Y nooo, tu sigues creyendo en ese principio, ese principio que te obliga a no buscarle tres piés al gato y restarle fuerza a pensamientos del tipo ‘mi jefe se ha liado con la responsable del departamento de arriba y ahora vela más por los intereses fiscales que no por los criterios sociales de su trabajo, o que mi amiga se haya creído lo que un ex-amigo le dijo un día que a su marido le molaban las morenas y yo como lo soy, o que mi vecino con rastas hasta el suelo se haya enamorado de la super de su vecina – yo – porque le van las tías estilo ejecutivo y ahora le molesta menos que lo avise continuamente cada vez que hace una fiesta hasta las tantas en el terrado de casa y llena la escalera de latas vacías de cerveza’… Será porque soy mujer, y se dice de nosotras que somos seres complejos, que emitimos señales complejas al alcance de pocos – entre los que no se encuentra el hombre – un primate de capacidad cognitiva similar que dispara señales más claras 
… Será eso, o que eso que llamamos desarrollo evoluciona hacia sociedades más complejas con lenguajes cada vez más complicados y esto, evidentemente, se nos tiene que ‘enganchar’ de algún modo, ¿no?
Será que yo, como siempre, ya no entiendo nada, que mis neuronas no dan para más o que seguramente la teoría más simple puede que – normalmente – ya no sea la más correcta. Viva el principio de la navaja de Ockham… para quien lo entienda!
Ja torno a ser usuària habitual dels transports públics.
Fa algunes setmanes que vaig deixar la condició de motorista per a tornar a utilitzar els busos i metros de la meva estimada i odiada ciutat, aquest petit monstre anomenat Barcelona.
Tornar a agafar els transports m’ha permès respirar diferent la ciutat, organitzar-me millor el temps – 20′ fins al centre, 90′ per la feina, 10′ + 5′ per la zona comercial habitual, cinema, etc. més els minuts indispensables d’espera -, reconvertir-me en una mirona de façanes, botigues, novetats constructives amorrada al vidre dels busos, o divertir-me observant escenes al carrer o a d’altres usuaris que com jo agafen el transport per necessitat o per elecció. Una estona que no sempre és agradable.
Observem els ciutadans que pugen al bus. Quants de tots els avis, joves, senyors de mitjana edat, dones o criatures que milers de vegades al dia entren en aquest habitacle saluden amb un Bon dia, bona tarda o un hola! al senyor que condueix i que per una estona serà l’amfitrió del transport? Diriem que ben pocs, i no costa res fer-ho, oi? Hauriem de recordar que som persones i no ens podem esperar tractar els demés com si no hi fossin, o amb la prepotència que ens estan servint – i ara parlo només dels transports públics.
Aquí potser hi hauria dues qüestions a tenir en compte: una que els ciutadans en general ens pensem que gaudim de molts deures però que no en tenim d’ obligacions – poca cultura cívica – i dues, que hi ha poca educació social, que què més dóna no saludar amb correcció, cedir els llocs assignats a qui els necessita (si, d’acord, els iaios que amb cops de bastó es fan lloc tampoc són gaire correctes, com tampoc qui es fa el longis) o plegar els carros de nen quan no hi ha lloc (més d’un cop he vist un embús dins el bus de més de 3 carros, pujar una persona amb cadira de rodes, ningú moure’s i comentar en veu alta al conductor que no hi havia lloc, quan s’aconsella plegar el carrito abans de pujar-hi !!¡¡).
De vegades em sento d’un altre planeta 
, penso que s’han perdut les formes. Això sona molt demodé, oi? Doncs potser no ho és tan, si fins i tot La Vanguardia de fa algunes setmanes parlava del mateix.
L’altra dia al metro, estava anant a la feina amb la línia vermella: vagons bastant plenets, gent embutida, esbufant, cares llargues i cansades, un no sé què flotant a l’aire. S’obren portes – Catalunya – baixa un munt de gent i els qui quedem ens acomodem als espais lliures. Jo em sento i davant meu s’asseu un jove per no dir adult d’aspecte desgarbat, excèntric, amb olleres de pasta i mirada desconcentrada que com qui res treu de la butxaca el seu artil.lugi i es posa a manegar amb gran destresa un cub de colors d’aquells del Rubik. Silenci general, mirades discretes dels altres veïns i somriures còmplices… Ei, grata sorpresa, encara hi ha esperança, esperit i ànima entre la fauna indomable dels TMB!
Filed under: Reflexiones en voz alta
Desde hace algunas días los periódicos alertan de violentas protestas en Marruecos, Argelia y Túnez por la subida de alimentos básicos como el trigo y el arroz y de la amenaza inflacionista para las economías emergentes… Dicen que han cambiado sus hábitos de consumo – como si pudieran! – y lo dicen los bancos centrales del todopoderoso G10. La Bolsa de Materias Primas Agrícolas de Chicago es la que fija el precio de los principales alimentos. Seis empresas multinacionales del sector agroalimentario y de las finanzas controlan esta bolsa. …. ¿Y quién les da el poder?
Europa, Occidente está sumido en la crisis económica más profunda de los últimos 70 años provocada, fundamentalmente, por los mismos especuladores financieros que gestionan estos bancos y bolsas… Pero ¿quién les ha dado el poder?
La sociedad civil esté empezando a reaccionar – menos mal! – como las asociaciones de vecinos de l’Hospitalet que protestan duramente contra las más de 200 ejecuciones hipotecarias y órdenes pendientes de desalojo (sólo desde septiembre en este municipio) de familias que se han quedado sin empleo y que ya no pueden pagar sus hipotecas… Y que han de continuar pagando su deuda gracias a la ley hipotecaria vigente: ¿En beneficio de quién? ¿Y quién les está dando ese poder?
Jean Ziegler, curtido diplomático miembro del comité consultor del Consejo de Derechos Humanos de la ONU, de lengua mordaz, revolucionaria y agudez mental valiente, de visita por Barcelona aboga contra el canibalismo del mundo y “por sentar a los especuladores en el banquillo y celebrar un Núremberg para ellos”.
Yo no sé ustedes pero yo ya me he cansado de que el Estado, los gobiernos, el poder político sean una mera marioneta de esos enormes y poderosos monstruos económicos que, como en una gran partida de ajedrez, destruyen torres, desarman alfiles o desvían caballos. Exijo poder del Estado y responsabilidad política, sino que los acompañen al banquillo… Por un nuevo Nüremberg, por un nuevo mundo.
És la nit de nadal que més m’agrada, és el dia que més desitjava de petita, el dia que esperava d’una llarga llista la joguina que era sols per a mi, la nit que més em costava dormir i que més aviat em llevava, vigilant que els entremaliats dels meus germans no m’obrissin els regals. És el dia que més li agradava al meu pare, que preparava amb entusiasme i també el dia que va marxar. És la nit de les sorpreses agradables com una que vaig rebre en forma d’olla exprés il.luminada. És un dels dies laborables més llargs per a mi, però també ha estat avui una estoneta amb la nena dels meus ulls que m’ha estat arrossegant entusiasmada mirant carrosses i preguntant-me si s’havia portat super-super bé esperant potser que coaccionés els reis. La nit de reis és la meva nit, de recollir-me i recordar qui m’he estimat, qui m’ha estimat, qui m’ha fet patir, o qui m’ha fet sentir, qui està, qui ja no està, qui s’ha allunyat, qui hi és, qui m’estimo.
Avui encenc una espelmeta i m’escolto la Silvia Pérez, potser la veu femenina més hipnòtica i poderosa de casa, sempre meravellosa en el directe, sola o amb Coetus, Las Migas o Llama. Aquesta nit m’acompanyen la nostàlgia, les lletres punyents d’aquesta cançó i la veu de la Sílvia acaronant el so màgic del hang d’en Ravid, llàgrimes i pell a flor… dedicada a qui ja ho sap. Feliç nit de Reis.
