Classificat com a: descubriendo el planeta Tierra, reflexiones en voz alta

La primera vez que la vi me impactó un montón.
Todavía no he tenido la suerte de verla en directo pero algún dia lo haré realidad.
Es la haka, una danza ritual maorí, el grito de guerra de la población autóctona de Nueva Zelanda, y un honroso homenaje del rugby neozelandés a su pasado aborigen…
Los gloriosos All Blacks, el mejor equipo de rugby del mundo y ganador montones de veces del Torneo de las 3 Naciones, la NBA del rugby mundial, bailan al inicio de cada partido esa coreografía llamada “Ka Mate” que, como arenga, incita con movimientos corporales agresivos y gestos faciales fieros a “luchar” contra el rival… Una mezcla de energía y fuerza bruta bailada y cantada que les carga las pilas y amansa al contrincante… ¡y cuánto!
Un querido compañero de trabajo y vieja gloria del rugby del Barça y la Santboiana me explicó que hay dos versiones, la ya citada y una nueva que tuvieron que readaptar porque hacían el gesto de cortar el cuello al acabar, algo no muy deportivo…
Una coreografía hermosa, salvaje y absolutamente convincente… Quizás si nos pusiéramos unos muchos delante de más de una institución a hacer la haka, puede que los políticos se vieran obligados a pensárselo más de una vez antes de provocar nuevos casos Santa Coloma… ¿cierto?
Classificat com a: descubriendo el planeta Tierra, reflexiones en voz alta

Em va sorprendre veure una cosa així en el tren que agafo cada dia.
Em va sorprendre veure una declaració tan contundent en un transport públic.
Des de fa uns dies els FGC promouen una campanya publicitària compromesa i interessant: els vinils enormes que cobreixen els vagons dels trens declaren…. Petroli és Guerra.
A l’interior del tren hi ha plafons publicitaris amb el cartell que veieu adalt.
Aquest diu així:
A 35 dels 49 principals països productors de petroli es violen els drets humans. La major part d’ells estan en guerra. Nigèria, Irak, Iran, Txad, Algèria, Angola, Georgia i molts d’altres han estat devastats pel control dels seus jaciments. Cada barril estalviat compta per acabar amb les guerres. També depèn de tu: agafa la bici, el transport públic, comparteix el cotxe, tria el tren davant l’avió i estalvia desplaçaments innecessaris.
Del 2 al 6 novembre es realitzarà a Barcelona la darrera sessió preparatòria de la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic a Copenhaguen (COP 15). I avui, 29 d’octubre, es presentava la campanya Practica l’off: menys consum energètic, més drets humans, l’objectiu de la qual és donar a conèixer als ciutadans que podem reduir la pressió que s’exerceix sobre els recursos naturals amb les nostres opcions diàries com a consumidors pel que fa a la mobilitat.
La campanya ha estat organitzada per Enginyeria sense Fronteres, Centre d’Estudis Africans, Entrepobles i Medicusmundi Catalunya amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
Hi ha alguna cosa que no em quadra.
Oportunitat per a les ong’s convocants? Oportunisme per a les institucions?
Evidentment cal moure’s quan hi ha esdeveniments d’aquest tipus, qualsevol repercussió mediàtica és bona si la causa és per a millorar el planeta però… serà que no me’ls crec? És a dir, totes aquestes organitzacions i moltíssimes d’altres estan convençuts que si canviem els nostres hàbits i consumim menys, podríem ”provocar” un canvi d’estratègia energètica… Els nostres governs també? Les grans potències ni parlar-ne de tocar un dels negocis més rendibles que tenen, la venda d’armes, i del nostre, què en dieu? No us sona a contradicció donar suport a campanyes com aquestes i en canvi incentivar la venda de cotxes, l’arribada de grans creuers a ciutat o fer aeroports cada cop més grans i concedir llicències a aeroports privats cada cop més petits?
Jo no entenc res.
Continuo pensant que el món està loco, loco, loco!!!
Classificat com a: reflexiones en voz alta

Venga, ¿alguien más se anima?
Hay iconos de nuestra sociedad que son intocables, y hoy hablar en contra de parte de esta gran red social tan democrática parece que es un crimen… Pues sí, soy una anti-facebook. ¿Por qué? Porque considero que las tic del s.XXI son una herramienta estupenda, pero que todavía carecen de valores éticos que las regulen…. ¿Éticos? ¿Ésta está loca? Pues me parece que no, estoy hablando de algo tan sencillo como poner límites…
Vayamos al caso Facebook. Cuando apareció todo el mundo comentaba emocionado que era una red social estupenda para esta gran web 2.0, un lugar ideal para compartir y hacer contactos, relacionarte con tus amigos y encontrar a personas a las que quizás les perdiste la pista hace muchos años, además de otros usos que no comentaré… ??¿¿ Pero vayamos por partes: soy una gran fan de las nuevas tecnologías, me apasionan, creo que son un instrumento enorme e infinito, un gran avance tecnológico, un enorme ahorro económico y energético, facilita las relaciones personales y laborales (véanse redes profesionales, etc…). Pero, a mi parecer, Facebook no es exactamente eso.
Hace un tiempo hice un experimento con unos amigos con los que quería montar un e-negocio y Facebook parecía una plataforma estupenda para crear una red de seguidores… Y lo es, al menos en los negocios pero a nivel personal… ¿a qué precio? Amigos en Facebook: dícese de aquellos a los que permites entrar en tu atmósfera particular y visionar tu muro en donde cuelgas la información de tu vida que te apetece, invitas, pones fotos, etc, etc, etc. Pero, ¿son amigos? (si la mayor parte de las veces son amigos, de amigos, de amigos que resulta al final que NO son tus amigos, pero ese afán “humano” por llegar el primero a todas partes hace que tu yo más competitivo aflore y se deje engañar, y no tenga en cuenta la calidad sino la cantidad…) Más amigos tengo en Facebook, más cool soy… ¡qué angustia! ¿Y tus fotos, tu información vital? (que no digo nada, pero no comparto esa manera de hacer pública la vida de uno… Si al menos entendiera el objetivo…).
Y si cuelgas tu vida para compartirla, ¿ya vigilas? Quiero decir, hay mucha gente que cuelga fotos y añade etiquetas… ¿Has pedido permiso a todos los que están en ella para que desenmascares sus identidades? ¿Y si hay algunos de ellos que preferirían no querer ser encontrados? ¿Dónde están los límites de la privacidad, un derecho constitucional básico, así como los derechos de autor? Pero ¿qué dice ésta también sobre derechos de autor? Pues sí, Facebook se reserva los derechos de toda la información que cuelgues en tu espacio, eso lo sabemos desde hace un tiempo, algunos desde ya hace mucho… Así que esos señores, por ejemplo, podrían estar haciendo un negocio redondo con las empresas dedicadas al crowdsourcing porque tienen una base de datos enorme sobre tus gustos y los gustos de millones de personas, y esa información se vende a precio de oro a las empresas para que fabriquen sus productos lo más adecuados a tí…. y ganen millones. También puede que almacenen tus fotos en otra gran base de datos, o que estuvieran vendiendo tus fotos a empresas que cobran por ofrecer imágenes a todas las publicaciones del mundo… Eiii, para, me dirá alguno, no me parece que todavía se haya hecho nada de esto… Y yo te respondería… ¿Estás seguro?
Hace unas semanas en el CiberPais salió un artículo interesantísimo sobre internet y la realidad virtual, cómo un consorcio de universidades, entre ellas la Universitat de Barcelona, la Rovira i Virgili o la Universidad de La Laguna, aplicando la realidad virtual, habían inventado distintos softwares para uso terapéutico y curar fobias (como miedo a las arañas) o transtornos psicológicos (como la bulimia) o traumas como el miedo a volar (en simuladores de vuelo), una evidencia más de que nuestro cerebro, inteligentísimo, tiene el defecto de no discernir entre realidad y ficción y creerse lo que “siente”…
Y así que no puedo evitar preguntarme… ¿Serán reales o virtuales nuestros amigos de la red?
Classificat com a: reflexiones en voz alta

Xocolata, xocolata i xocolata… de la negra 85%.
No faig més que pensar en xocolata, en coses que vull arreglar (plantes, pintar parets de colors, restaurar el penjador, converses…), viatges que vull fer (Jerusalem, que segur m’apassionarà, Austràlia, Estocolm, una obsessió sense cap ni peus, Indonèsia, el desert a Namibia, Samarcanda, el regne de Zamunda si existeix…), desenvolupar projectes que tinc al cap, canvis…
Tot, mentre estic en capella a casa. Un grapat de coses que ARA no hauria ni de pensar ni de menjar! D’aquí a RES he de passar una espècie de gimcana-oposició administrativa molt ferragosa i estic, estic……. MASSA XOCOLATA!!!!
Oi que m’enteneu? L’ Olivia Ruiz em sembla que sí
…
Classificat com a: reflexiones en voz alta

També som records.
Aquesta setmana vaig veure l’estrena a televisió d’un documental que parlava d’un dels moments més dramàtics de la nostra història, els assassinats de 5 treballadors a Vitòria el 1976: “Llach: la revolta permanent“.
Em vaig quedar enganxada sentint els testimonis i veient imatges esgarrifoses d’aquella tarda on homes, dones i nens van tancar-se en una església per a protestar contra mesures laborals injustes, en ple procés de transició, i que, desgraciadament, van viure en primera persona la desproporcionada reacció de la policia, que va acabar amb la vida de 5 treballadors joves. Les ordres les van donar dos senyors que, fins fa ben poc, han estat part de la classe política democràtica, Fraga Iribarne i Martín Villa.
Però aquesta tragèdia va despertar la inspiració d’un mestre. D’allí en va sorgir un crit, una meravellosa obra d’art musical: Campanades a Mort d’en Lluís Llach. I aleshores, sense poder-ho evitar, els meus records i emocions es van disparar…
Em vaig recordar del pare, un home autodidacta, apassionat, compromés i convençut que el món podia canviar cap a millor. Vaig recordar els matins de diumenge quan aquest disc sonava a casa, a tot volum, i ell acompanyava en Llach en el seu plor cantat, de quan escoltàvem també melodies més dolces d’un Viatge a Itaca o de la força d’un Labordeta. També recordo amb carinyo els grapats de vegades que el pare ens havia fet anar a acompanyar en silenci en Xirinachs davant la Model, o quan qualsevol motiu era bo per manifestar-se a Les Rambles i córrer davant els grisos… I la por que passavem petits com erem! Eren diumenges intensos, i odiosos. I també divertits, com quan amics hippies dels pares ens convidaven a càmpings clandestins de nudistes a menjar paelles vegetarianes o quan arribaven les Festes de Treball que es feien allà dalt a Montjuic i ajudàvem a muntar les paradetes amb companys cubans o xilens, i el recinte s’omplia de milers de persones que assistien a les parades solidàries i venien a veure els grans concerts que s’organitzaven (Mike Oldfield, Donovan, Joan Baez, Peter Tosh…). Sí, és evident, vam viure una infància molt especial, érem una família de rojos!
Però així era el meu pare, i malgrat la por, l’angoixa i els plors que passàvem, jo i els meus germans sabem que ho va fer perquè hi creia i, també, perquè per amor a ma mare i a nosaltres, estava convençut que era un moment històric que havíem de passar i viure plegats. I li estic molt agraïda perquè sóc la persona que sóc també pels valors que en aquells moments els meus pares van voler transmetre’ns. I no trobo a faltar res d’aquell període, sols aquell esperit de compromís que respiraves amb força per arreu…. I per sobre de tot, trobo a faltar el meu pare. Gràcies papa allà on siguis!

