Classificat com a: recomanacions
Vénen de Noruega i són amics de petits.
En Erlend i l’Eirik t’ acaronen suau, com una brisa de tardor en una tarda assoleiada.
Ells són els Kings of Convenience, un grup entre el pop i el folk de melodies dolces i subtils.
Es va dir d’ells que semblaven els “Simon & Garfunkel” o “Belle & Sebastian” del nord.
Ara, i després de més de cinc anys sense cap treball realitzat, arriben el 6 de novembre al Palau de la Música de Barcelona , dins el 41º Festival Internacional de Jazz de Barcelona, presentant el seu nou disc Declaration of Dependence.
Aquest clip del seu treball anterior, I’d rather dance with you, és una bonica declaració de principis… Ja us ho vaig dir… Aquests nois prometen, paraula de fan!
Classificat com a: "barcelonautades", experiencias, recomanacions, troballes
Dijous 1 octubre – L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana al Govern que tregui la tomba de Franco del Valle de los Caidos. Consideren que és una falta de respecte que les víctimes de la dictadura hagin de pagar amb els seus impostos el manteniment del mausoleu franquista. Hi ha una proposició no de llei al Congrés per la qual el Govern disposarà de sis mesos per confeccionar un cens de les persones enterrades en aquest recinte.
Dimarts 13 octubre – Lliurament a la neta de Lluís Companys de la Declaració de Reparació per part del govern espanyol, un primer pas per a l’anul•lació del judici al qual va ser sotmès i pel qual va ser afusellat l’únic president
democràtic executat pel feixisme.
Dijous15 octubre – L’associació per a la Memòria Històrica i el diari Diagonal destapen i aporten la primera cartografia sobre el robatori de neonats a mares sense filiació política durant el franquisme.
Diumenge 18 octubre – Primer regidor assassinat a la guerra civil enterrat amb honors. El consistori de Calatayud participa activament en el funeral de Jaime Teófilo Tabuenca, regidor socialista que va ser afusellat al 1936.
Primeres passes de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Però encara hi ha molta feina a fer.
Fa dues setmanes jo i el meu germà vam “viure” activament una lliçó d’història: vam anar a la descoberta del primer niu antiaeri que hi va haver a Barcelona durant la guerra civil. Des d’allí es defensava la ciutat dels atacs d’esquadrons italians i alemanys que actuaven sota les ordres del comandament franquista. Barcelona te la desgràcia d’haver estat la primera ciutat bombardejada des de l’aire.
Segons indicacions, els canons antiaeris model Vickers estaven just sobre casa meva, al Turó de la Rovira. Vam fer una ascensió gairebé “en vertical” de prop de 20 minuts perduts entre barrancs i carrerons mai vistos fins que al final vam arribar…….. L’atalaia és espectacular. De seguida te n’adones que és el punt més alt de la ciutat i que hi ha una vista privilegiada de 360º de tota la metròpoli. Sobre aquesta, hi ha una gran construcció formada per 4 torres on estaven les bateries sobre uns rails (que encara es veuen), i un laberint de soterranis que connectaven tots aquells passadissos, comandaments i magatzems de municions. La llàstima, que tot el conjunt està malmès de brutícia i graffitis a les parets. Sembla que aviat, s’espera, el Museu d’Història de Catalunya se’n farà càrrec del monument i l’acondicionarà com a vestigi d’una guerra que no hauria d’haver estat mai.
Cal recuperar i dignificar un passat que sí va existir, cal que les cicatrius quedin ben tancades.
No sé si serà perquè darrerament em plantejo un grapat de coses (be, de fet em sembla que fa part, per defecte, del meu software vital) o perquè la comunicació (la pròpia i cap al món) m’apassiona. M’apassiona i m’impressiona el què dia a dia sóc capaç de descobrir en la meva relació amb els altres…. Què difícil que és tot plegat!
Hi ha evidències relacionals d’aquelles que fins que no les interioritzes, no te n’adones quant important és conèixer-les. Farà pocs anys, per a posar un exemple, vaig adonar-me’n que dues persones en una mateixa situació podien viure-la de manera completament diferent. Sembla evident, oi? Doncs no és exactament així, ens deixem portar tant per la nostra pròpia percepció de la vida que ens acabem creient que aquella és la realitat objectiva… i ens fem tan de mal!
L’altre dia, seguint els premis Blocs Catalunya, vaig descobrir un web que em va agradar molt, i el seu títol, molt suggerent, em va acabar d’atrapar: Educació Emocional. L’autora és la Ma Teresa Abellan i el més bonic és que fa part d’un projecte d’una escola de primària, ensenyen els nanos a aprendre a gestionar la pròpia vida emocional… Un gran regal! Regirant el bloc, em va impressionar i molt el concepte d’ecologia emocional, que, segons les explicacions, és l’art de gestionar les nostres emocions per a la nostra millora personal i relacional, així com del món que ens envolta. Com aplicar aquesta ecología emocional? L’autora ho resumeix en 7 principis bàsics que, de tan simples semblen impossibles… I aniria més enllà, haurien de ser la bíblia per a fer del nostre món un món millor, que, pels més incrèduls, sí és possible:
1. Principi de l’autonomia personal.
Ajuda’t a tu mateix i els altres t’ajudaran. (Nietzsche)
2. Principi de la prevenció de dependències.
No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos. (Bragavad Gita)
3. Principi del boomerang.
Tot el que fas pels altres, t’ho fas a tu mateix. (Erich Fromm)
4. Principi del reconeixement de la individualitat.
No facis pels altres allò que vols per a tu. Ells poden tenir gustos diferents. (Bernard Shaw)
5. Principi de la moralitat natural.
No facis pels altres allò que no vols que et facin a tu. (Confuci)
6. Principi de l’autoaplicació prèvia.
No podràs fer ni donar als altres allò que no ets capaç de fer ni donar-te a tu mateix.
7. Principi de la neteja relacional.
Tenim el deure de fer neteja de les relacions fictícies, insanes i que no ens deixen créixer com a persones.
Seguirem llegint el seu bloc, és filosofia i de la bona per aquests temps de pa i circ!
El món és ple d’ idees, sino que els ho diguin a Sos Mata Atlantica, una organització ecologista del Brasil que aconsella fer pipí mentre et dutxes, diuen que estalvies 12 litres d’aigua que, multiplicat per 365 dies, permet una economia d’aigua considerable!
El costum no és nou, per alguns sempre ha estat un plaer íntim inconfessable 
.
I ara, és una gran campanya que ha aixecat les més diverses opinions.
A mi, m’encanta… Aquests brasileros són la òstia!
Després de dies de molta pressió i de “tancament” acadèmic forçat, ahir em vaig concedir un premi, vaig anar amb uns amics al TNC a veure “NON SOLUM”, l’obra d’en Jorge Picó i en Sergi López que l’any passat em vaig perdre, amb el luxe afegit aquest cop, de gaudir-lo una estona en un debat obert a posteriori… i amb la deessa fortuna de la nostra banda perquè totes les entrades estaven exhaurides!
Sí, en Sergi m’agrada molt, per a mi els seus ulls ho expressen tot, et desarmen. He vist gairebé totes les seves pel.lícules (no us perdeu Una Relació Privada, una petita-gran pel.lícula i està sublim), també havia sentit parlar molt de les animalades performades que, de tant en tant, fa amb els seus amics actors de Vilanova però no havia tingut mai el gust de veure’l a teatre… I ahir el vaig gaudir de valent!
És cert que durant una bona estona estàs despistat, una filera de personatges xerrant tots alhora i et xoca navegar per un fil narratiu que sembla que no hi és, però, oju!, a mida que va tirant endavant aquest diàleg rocambolesc, caòtic, de molts personatges que al final són un, te n’adones que de comèdia banal no en te res, ans al contrari, és tan senzilla i desordenada de forma, com de profond el sentit… Qui som? Gran pregunta. Però no, no ens equivoquem, és una obra tan simple i tan sense preteses, que et desmunta, literalment!
Vaig seguir-lo amb interès, vaig riure molt, em vaig emocionar, tot anava in crescendo agafant més sentit, les estones amb l’ allioli, el lampista despullat, l’extraterrestre a la descoberta del sexe, les preguntes que ens anava llençant (perquè ho fa, sí, hi ha un feedback molt subtil), però quan va aparèixer aquell undentreelsmoltsdellmateix dient esverat - nois, jo marxo, no entenc res i ja m’està be estar com estic - i es posa a cantar L’Home Estàtic d’en Pau Riba així, a boca de canó, amb aquella escenografia nua, es va fer la llum de tot plegat……… Equivoca’t, equivoca’t, equivoca’t però no deixis de viure! I Non Solum Sed Etiam.
Confirmat, els bombers i en Sergi López són la meva debilitat, però aquesta ja és una altra història… Gràcies Sergi, una gran nit!
