Hi ha fenòmens i fenòmens a la xarxa 2.0, molts relacionats amb el tema musical.
Aquí us explico aquest que fa qüestió de dies roda per internet: la cançó es diu “Somebody that I used to know”. La peça és d’un grup pop australià de l’escena indie i reconegut amb alguns premis. És una cançó dolça i enganxa perquè la seva melodia va in crescendo i és a varies veus.
Un grup canadenc que es fan dir Walk off the Earth la va sentir i la va versionar.
S’hi van estar varis dies rodant el clip amb la seva pròpia versió del tema i n’ha sortit una cançó original, en acústic, i una posada en escena molt genuïna: els 5 components del grup, 3 veus i un sol instrument tocat per… tots cinc! Després la van fer rodar per internet – una acció de màrqueting viral que funciona – fins que l’actor australià Russell Crowe la va comentar al twitter… Fenòmen de masses, i de noves tecnologies!
I en aquest video trobareu la cançó original, la d’aquest cantant australià de pop electrònic que es diu Gotye.
Aquest grup ja ha tret 3 discos i Wonter De Backer, el nom del cantant, és un dels membres de la banda indie-pop The Basics. En aquest video fa una col.laboració amb la cantant Kimbra i la posada en escena també impacta, però d’una altra manera… La peça ha estat versionada per més de 6 bandes internacionals.
Quina versió us agrada més? A mi és que m’agraden totes dues… A que si? 
“Leaders Wanted” per Cairokee, d’Egipte i una de les cançons insígnia de la passada Primavera Àrab… Per un 2012 necessàriament revol.lucionari, seguint l’exemple de l’energia dels nostres veïns del Sud.
Ahir vaig estar en un mexicà, lindo i agradable però no sé què duien aquelles salses o els quants tequil.les presos, que alguna cosa no ha funcionat 
En fi, ja passarà.
Tot això és una excusa perquè la banda sonora que ens van passar durant el sopar va ser magnífica: Lila Downs, Los Lobos (i aquí el seu magnífic tema ‘Rita’), Chavela Vargas, Los Tigres… fins que va aparèixer una peça d’aquelles hipnòtiques i que et fa desaparèixer el món de vista: ‘Silent Thunder’ em van dir, i no la trobo!
M’hi ajudes? Si em fas algun comentari t’ho agraïré…
Mentres us deixo acompanyar per aquest veterà grupàs de músics mexicans immigrants que a ritme de blues, folk, cumbies, blues i rock & roll (pur mestissatge) i amb tenacitat s’han fet un nom: Los Lobos Alguns els recordaran perquè a les bandes sonores de Robert Rodriguez, Quentin Tarantino o produccions Disney són uns habituals… Que viva México!
Filed under: Recomanacions
Folk-punk.
De Buffalo (EE.UU), con discográfica propia, libre, comprometida, de punteo rápido y hábil con la guitarra acústica. Otra delicia.
Feia molt de temps que no em donava un homenatge cinematogràfic com el què vaig fer-me l’altre dia, veure dues pel.lícules seguides i ben diferents una darrera l’altra. Vaig deixar enrera el meu món per penetrar en dues històries intenses i d’entrada lenta, dues atmosferes totalment oposades.
Una italo-alemana i l’altra argentina, una més documental basada en una biografia real, l’altra una ficticia i provocadora comèdia, el nord i el sud cinematogràfic. Vaig pensar que era important escollir l’ordre, la perspectiva de tot plegat estava en joc, així que al final vaig decidir viatjar de latitud nord a latitud sud, per a mi l’ordre natural d’un viatge, un viatge cinematogràfic que em va provocar un xoc tèrmic com feia temps no recordava.
El Fin Es Mi Principio de Jo Baier, amb Bruno Ganz i Elio Germano.
El biopic d’un periodista, Tiziano Terziani, que va ser el corresponsal de Der Spiegel al sudest asiàtic, i va viure de primera mà la guerra del Vietnam i la Xina comunista, però que va donar de tot plegat una visió més humana, des d’aquells que pateixen els conflictes però que també fan la història… És el final de la seva vida per una malaltia i convoca el seu fill a les muntanyes dels Apenins, vol que sàpiga tot allò d’ell com a home que no li ha explicat. Conmovedora, tendre, propera i autèntica. Una factura impecable, un retrat de l’home, una lliçó de cinema fals documental excel.lent, una actuació creïble d’en B. Ganz. Reflexions post-visió moltes, com que la naturalitat d’enfrontar-se a la mort és possible, que la vanitat no serveix per a res, al final tots som cos i essència, que es poden crear relacions pare-fill buides de màscares i de rols. Molt recomanable, el personatge t’hiptonitza… Tal i com declara, la única revolució que provoca canvis durables és aquella que te lloc dins d’un mateix.
El Hombre de Al Lado de Mariano Cohn, amb Rafael Spregelburd i Daniez Araoz. Tot comença amb una finestra, una finestra que va a parar a casa del veí. Dos personatges i dos móns totalment oposats, un dissenyador de renom, modern i habitant amb la seva familia a una casa de disseny, la única que Le Corbusier va construir a Sudamèrica. L’altre, un venedor de cotxes directe, groller i amb molta barra amb ganes d’omplir casa seva de la llum que li falta, tal i com diu, sols vol agafar una miqueta del sol que el veí no aprofita. Rifi-rafes entre un i l’altre, cadascú de la manera que sap i pot, uns mesos tensos on parlen idiomes diferents i un final estrany… Una tragicomèdia àcida, sovint inesperada, amb personatges molt aconseguits, humor negre, corrosiu, provocatiu i alhora proper, d’aquell que et recorda que hi ha persones així al teu voltant que malgrat les bones formes són males persones, i també de l’ inrevés, ritme irregular… Premiada a Sundance el 2010. Tal i com diu una crítica “una ventana no daba tanto de sí desde Hitchcock”…
