Classificat com a: "barcelonautades", experiencias, recomanacions, troballes
Dijous 1 octubre – L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana al Govern que tregui la tomba de Franco del Valle de los Caidos. Consideren que és una falta de respecte que les víctimes de la dictadura hagin de pagar amb els seus impostos el manteniment del mausoleu franquista. Hi ha una proposició no de llei al Congrés per la qual el Govern disposarà de sis mesos per confeccionar un cens de les persones enterrades en aquest recinte.
Dimarts 13 octubre – Lliurament a la neta de Lluís Companys de la Declaració de Reparació per part del govern espanyol, un primer pas per a l’anul•lació del judici al qual va ser sotmès i pel qual va ser afusellat l’únic president
democràtic executat pel feixisme.
Dijous15 octubre – L’associació per a la Memòria Històrica i el diari Diagonal destapen i aporten la primera cartografia sobre el robatori de neonats a mares sense filiació política durant el franquisme.
Diumenge 18 octubre – Primer regidor assassinat a la guerra civil enterrat amb honors. El consistori de Calatayud participa activament en el funeral de Jaime Teófilo Tabuenca, regidor socialista que va ser afusellat al 1936.
Primeres passes de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Però encara hi ha molta feina a fer.
Fa dues setmanes jo i el meu germà vam “viure” activament una lliçó d’història: vam anar a la descoberta del primer niu antiaeri que hi va haver a Barcelona durant la guerra civil. Des d’allí es defensava la ciutat dels atacs d’esquadrons italians i alemanys que actuaven sota les ordres del comandament franquista. Barcelona te la desgràcia d’haver estat la primera ciutat bombardejada des de l’aire.
Segons indicacions, els canons antiaeris model Vickers estaven just sobre casa meva, al Turó de la Rovira. Vam fer una ascensió gairebé “en vertical” de prop de 20 minuts perduts entre barrancs i carrerons mai vistos fins que al final vam arribar…….. L’atalaia és espectacular. De seguida te n’adones que és el punt més alt de la ciutat i que hi ha una vista privilegiada de 360º de tota la metròpoli. Sobre aquesta, hi ha una gran construcció formada per 4 torres on estaven les bateries sobre uns rails (que encara es veuen), i un laberint de soterranis que connectaven tots aquells passadissos, comandaments i magatzems de municions. La llàstima, que tot el conjunt està malmès de brutícia i graffitis a les parets. Sembla que aviat, s’espera, el Museu d’Història de Catalunya se’n farà càrrec del monument i l’acondicionarà com a vestigi d’una guerra que no hauria d’haver estat mai.
Cal recuperar i dignificar un passat que sí va existir, cal que les cicatrius quedin ben tancades.
Després de dies de molta pressió i de “tancament” acadèmic forçat, ahir em vaig concedir un premi, vaig anar amb uns amics al TNC a veure “NON SOLUM”, l’obra d’en Jorge Picó i en Sergi López que l’any passat em vaig perdre, amb el luxe afegit aquest cop, de gaudir-lo una estona en un debat obert a posteriori… i amb la deessa fortuna de la nostra banda perquè totes les entrades estaven exhaurides!
Sí, en Sergi m’agrada molt, per a mi els seus ulls ho expressen tot, et desarmen. He vist gairebé totes les seves pel.lícules (no us perdeu Una Relació Privada, una petita-gran pel.lícula i està sublim), també havia sentit parlar molt de les animalades performades que, de tant en tant, fa amb els seus amics actors de Vilanova però no havia tingut mai el gust de veure’l a teatre… I ahir el vaig gaudir de valent!
És cert que durant una bona estona estàs despistat, una filera de personatges xerrant tots alhora i et xoca navegar per un fil narratiu que sembla que no hi és, però, oju!, a mida que va tirant endavant aquest diàleg rocambolesc, caòtic, de molts personatges que al final són un, te n’adones que de comèdia banal no en te res, ans al contrari, és tan senzilla i desordenada de forma, com de profond el sentit… Qui som? Gran pregunta. Però no, no ens equivoquem, és una obra tan simple i tan sense preteses, que et desmunta, literalment!
Vaig seguir-lo amb interès, vaig riure molt, em vaig emocionar, tot anava in crescendo agafant més sentit, les estones amb l’ allioli, el lampista despullat, l’extraterrestre a la descoberta del sexe, les preguntes que ens anava llençant (perquè ho fa, sí, hi ha un feedback molt subtil), però quan va aparèixer aquell undentreelsmoltsdellmateix dient esverat - nois, jo marxo, no entenc res i ja m’està be estar com estic - i es posa a cantar L’Home Estàtic d’en Pau Riba així, a boca de canó, amb aquella escenografia nua, es va fer la llum de tot plegat……… Equivoca’t, equivoca’t, equivoca’t però no deixis de viure! I Non Solum Sed Etiam.
Confirmat, els bombers i en Sergi López són la meva debilitat, però aquesta ja és una altra història… Gràcies Sergi, una gran nit!
Classificat com a: descubriendo el planeta Tierra, experiencias, troballes
Es la isla de los volcanes y del gran cráter, mantiene el estatus de reserva de la biosfera y es la más occidental y verde de las islas afortunadas, la llamada isla bonita… Esto es La Palma, una isla super tranquila, para perderse, para hacer senderismo, para aprender de nuevo a respirar (como leí en un eslogan)… Otro paraíso cercano, de naturaleza agreste e indomable y de gente sencilla, austera y muuuy relajada.
La idea era perderse y descansar, leer mucho, hacer baños de mar y caminar siguiendo GR hasta donde pudiéramos, es decir, las botas de montaña mezcladas con el bañador, una gran experiencia en un lugar que lo tuviera todo… y lo encontramos, a 3.000 km de casa!
Reconozco que ya desde que bajé del avión y respiré ese aire descomprimido, fresco y limpio, La Palma me atrapó. Así que fue fácil que me engatusaran con sus viejitas y alfonsinhos, unos pescados atlánticos hechos a la brasa riquísimos, acompañados de unas buenas papas arrugás con mojo verde y vino malvasía. Tampoco me importaron las pequeñas piedras negras puñeteras que pisaba cuando entraba en sus playas de arena negra y en esas aguas salvajes y nunca quietas. Más de una vez sus estrechas carreteras llenas de curvas que serpenteaban grandes alturas me provocaron vértigo y mareos, un ejercicio necesario para contemplar el mar de nubes que quedaba ahí abajo desde crestas como la Caldera de Taburiente o Roque de los Muchachos, uno de los 3 observatorios astronómicos más importantes del mundo a 2.400 m. de altura… Pero lo que no olvidaré nunca fue el día que descubrí esos volcanes…
Decidimos ir a explorar el sur de la isla, la zona de Fuencaliente que hacía apenas 2 semanas se había quemado en un gran incendio, un lugar que, hasta ese momento, estaba repleto de bosques frondosos, con pinos centenarios altísimos. Fue fantástico constatar que, a pesar de todo, muchos de esos famosos pinos canarios habían resistido ese gran fuego provocado. Desde allí empezamos la famosa Ruta de los Volcanes que nos llevaría del volcán de San Antonio, pasando por el volcán de Teneguía, hasta llegar al faro de Fuencaliente y sus salinas.
Mi primera experiencia mágica fue desafiar el fuerte viento que sacudía la cresta del cráter de San Antonio y llegar hasta un mirador desde el que se veían, allí a lo lejos, otros dos volcanes y una larga lengua de tierra y lava solidificada vertida al mar que hizo crecer el tamaño de la isla hacia el sur. Fuimos descendiendo y descendiendo (el desnivel era a veces suave y otras muy fuerte) rodeados de tierra negra, vegetación baja, cultivos de viña rastrera (la llaman así porque se arrastra por el suelo) y pisando lava y viendo rocas de formas fantasmagóricas que fueron nuestra única compañía a lo largo de un camino difícil pero con paisajes indescriptibles. Otro momento mágico lo viví bajo un calor sofocante y una atmósfera asfixiante sintiendo cómo el gran volcán de Teneguía te iba observando de reojo hasta que desaparecías de su vista… alucinante! Y después de caminar viendo a lo lejos nuestra meta, ese faro al que no llegabas nunca, descubrir que … ¡estaba junto a una pequeña calita con barquitas de pescador repostadas en la arena! Y de guinda, ese instante final sublime que sólo se puede describir con sensaciones: descalzarse, mojarse los pies en el mar, animarse, quitarse la ropa y zambullirse en esas aguas transparentes, frías y refrescantes… ¡He flotado entre volcanes!
No hi ha res de més satisfactori que sentir-se estupendament guapa!
Era un dels últims dies de feina i entre el cansament i les ganes de vacances, llavors em va agafar el rampell i m’hi vaig decidir: vull tenir una experiència japonesa en territori xinès, i al costat de casa!
Tenia amigues i conegudes que havien passat per això, així que vaig agafar la moto i m’hi vaig llençar de cap (mai millor dit!) a la recerca de la perruqueria xinesa ideal per a fer-me el famós allisat japonés que em permetria sentir-me lliure d’assecadors i potingues vàries…
Vaig marxar cap al sud de la ciutat on viu la majoria d’immigració xinesa i després de buscar una que m’havien aconsellat que no vaig trobar i una altra que els veïns em van comentar que havien tancat perquè es veu que feien pràctiques “no regulades”, aleshores vaig decidir-me per la següent que se’m va posar al davant… Xixfaxian
(un nom estrany que em va fer recordar la pel.lícula Horitzons Llunyans… Sortiria d’allà tan ben parada?)
Vaig obrir la porta i em vaig trobar de cop en un món completament desconegut. Hi havia un grup de 5 perruquers que parlaven ben alt en cantonès o mandarí, qui ho sap. Una d’elles se m’apropa i després d’una explicació lenta i plena de gesticulació, aconsegueixo pactar un preu, el nombre d’hores (tles) i la durada de l’experiment (- un año! – em deia amb aires molt convençuts…) … M’ assec, se m’apropa un perruquer d’aspecte una miqueta desgarvat, lent i aparentment desinteressat, i com qui no vol la cosa, m’embolica de plàstic d’adalt a baix, m’embafara el cabell d’un líquid marronós d’olor desagradabilíssima i au, comencem… I quin art! I jo que m’anava dient que havia estat una temerària, que em cremarien els cabells… Però poc a poc em vaig anar relaxant… No sé quants cops em va rentar, embadurnar i assecar els cabells però jo em deixava fer. I és que m’ho vaig passar d’allò més be mirant-lo! Tenia l’ungla d’un dels dits petits llarguíssima, i amb ella m’anava desenredant els nusos, amb una gràcia que no em feia mal (recordeu aquelles escenes de primer pla de de Fu Man Chu movent les mans davant la cara amb unes ungles llarguíssimes? Doncs així era el meu xinés però amb aire simpàtic!). La perruquera del costat m’anava repetint – un año, un año – i jo que li deia que si, que ja veuríem. Com vaig tenir per a una bona estona, m’hi vaig anar fixant en tot, en el mobiliari, els productes que usaven, la gent que entrava (que era molta i anaven tallant, rentant i pentinant superràpids!), els aparells extranys que tenien (hi havia un divan amb una espècie d’assecador incorporat però que tenia com unes hèlix raríssimes que acabaven en una espècie de llum de festa…) i al final, uns armariets de vestuari on els clients podien deixar les bosses… Aquests armariets, però, estàven numerats, del 1 al 26, però els números fallaven: 1, 2, 3… 10, 11, 12… 31, 14, 15… On estava el 13? Morta de curiositat no vaig poder evitar embolicar-me a preguntar pel tema malgrat que sabia que ens costaria entendre’ns: – el tlece malo, muy malo, por eso tlentayuno! – ….. Qué divertit! Visca l’antropologia i les cultures del món, cada dia aprens una cosa nova!! Jo em petava, havia estat un matí realment molt productiu, i no us podeu imaginar qué guapa vaig sortir d’allà… encara em dura!
Una gran experiència japonesa en territori xinès al cor de Barcelona… Noies, us la recomano!
Natura serena, natura salvatge, natura “domesticada”
(ara hi ha platges i camins senyalitzats, és el què sembla que cal fer per a mantenir l’estatus de reserva de la biosfera).
Pins, alzines, farigola, cric-cric de grills, olors intenses, la pomada, els peixets fregits, el pa i tomata i la caldereta…
Malgrat tot, encara hi és el paradís a la terra, jo hi acabo de tornar… Menorca!
