Ningú posarà en dubte que els primers anys d’escola són essencials per al nostre creixement com a persones i les experiències i els records d’aquella època esdevenen per gairebé tothom la seva primera memòria històrica… Per a mi ha estat un fet que he pogut confirmar del tot fa molts pocs dies, ja que vaig tenir l’immens plaer de veure a molts dels meus antics companys i amics d’escola.
Quin sentit te més de 25 anys més tard retrobar-te amb la teva classe? Quines vivències reviuràs i amb qui i com et trobaràs? Cal preparar-se per aquesta trobada? Aquestes i moltes preguntes més em vaig plantejar quan fa mesos un dels meus antics companys es va posar en contacte amb mi, una espècie d’emoció, curiositat i mandra barrejades que em van provocar la suficient força com per assistir a una trobada que sospitava de molta incertesa… Pensava que no sabria què dir, o que pecaria de dir massa, que no sabria com actuar davant dels qui van ser els meus companys de vida durant molts anys, que tots ens trobariem molt canviats, massa, i em feia pànic que la trobada de per sé quedés totalment fora de lloc i de falta de sentit.
Va ser veure’ls i se’m va passar tot.
Hores i hores de xerrada intensa, d’abraçades, somriures, de compartir records, d’exterioritzar sentiments… Diria que l’atmosfera es tallava de bon rotllo, respecte i molt d’amor, una estona màgica compartint aventures passades, una sensació de total harmonia que em va agafar de sorpresa i que em va deixar en estat nirvànic durant dies.
Si durant la trobada algú hagués fet un anàlisi de caire antropològic, s’hauria divertit observant i escoltant com cadascú de nosaltres havia percebut la seva infància a l’escola, com per a uns va ser una etapa divertida i entranyable i per a d’altres moments vitals durs, de prova, de patiment personal, de dificultats relacionals, però per a tots anys de fonamental importància, uns anys inovidables gravats a foc a la pell. Era normal veure com cadascú haviem fet memòria sel.lectiva d’aquell passat, l’haviem classificat, ens havíem etiquetat, prejudiciat i fins i tot vetat, un aprenentatge exigent però interessant i necessari pel creixement d’un nen. Vam repassar molts moments amb imatges antigues de l’escola, de la nostra classe, dels passadissos, de les baralles, d’aquell que responia així a classe, dels delegats, dels profes, dels xicots que ens agradaven, dels líders i dels qui no ho eren, dels innocentons, del viatge de final de curs i d’aquell raro que rondava per allà i que ningú entenia. Ens vam confessar públicament i vam treure la pols a aquells fantasmes, vam reviure festes, guateques, fumades col.lectives de lianes al barranc del pati, les ennoviades d’un i altre, les escridassades i càstigs que rebien alguns o festivals coreogràfics com el de Grease que ens va tenir a tots ocupats més d’un trimestre, vam recordar els qui havien marxat per sempre i vam trobar a faltar qui no va poder estar. I si, també hi va haver temps pels moments actuals, persones satisfetes o no, uns mestres, tècnics, enginyers, biòlegs, fins i tot un bomber, parelles que es mantenen, que es separen, mares solteres i fills adolescents, un poti-poti variat que s’explicava amb naturalitat i sempre sota aquell filtre de bon-rotlliste flotant…
I és clar, evidentment no hi erem tots, alguns van faltar, potser perquè per a ells aquest retrobament no tenia sentit o perquè no els hi coincidia en el millor moment de la seva vida o perquè no tenien res a celebrar, les males experiències també es passen de petits. La sort és que no va ser així per a la majoria, molts hi vam ser, i ens continuem veient, i ara també estem en xarxa gràcies a invents perversos com el Facebuk busca vides! (qui m’ho havia de dir a mi amb el què odio aquest artefacte!)
Si, ara ho puc ben dir que l’escola ha estat – de bon troç – la meva gran primera memòria històrica, per a no oblidar i per aprendre’n, i que retrobant-nos vam tornar a compartir una genuina i única experiència col.lectiva… Espero que un dia el meu fill pugui dir el mateix de la seva escola i sentir-se’n orgullós.
Dedicat a Ernesto i Katy 
Este verano toca austeridad, así que mientras buscaba alternativas para disfrutar igual de las vacaciones, me llegó un mail de mi excolega de intercambio lingüístico, un chico norteamericano de Los Ángeles, que se dedica a conocer mundo y escribir el libro que según él lo llevará a ser el periodista consagrado que espero que llegue a ser algún día. Ese relato me distrajo un montón y me ha dado la respuesta de que, esta vez, viajar de la mano de otros también es una manera de disfrutar del viaje. Y éste es divertido.
B. siempre me ha dicho que escoge sus viajes sobre un mapa, señala el país y se lanza en paracaídas sobre él. Lo de planificar lo deja para cuando aterriza, aunque esta vez todo fue de otra manera. Destino, Croacia en kayak.
B. creyó que había sido original en elegir la manera de hacer este viaje, a lo Robinson Crusoe, en un kayak y recorriendo algunas de las más de 1.000 islas que salpican el Mar Adriático como Bras, Hva o Vis, pero al consultar se dio cuenta que ya había alguien allí que se le había adelantado y que hacía negocio alquilando equipos completos de kayaks, remos, chalecos salvavidas, equipo de cocina, tiendas, sacos de dormir y hasta incluso bombonas de buceo. Así que aprovechando las circunstancias, aterrizaron con parte de la aventura ya programada, una palabra que pierde peso leyendo el relato entero, que me hizo partir de la risa porque su experiencia llegó a ser toda una gran e infernal aventura!
Jogi, como el oso, fue su renting man. Los recibió con el equipo preparado, las bermudas del revés, las gafas de sol medio rotas y fumado hasta arriba de marihuana. Ellos, muy prácticos, sólo venían con su brújula y un mapa. Cuatro palabras cruzadas con Jogi y éste les llenó el mapa de cruces indicándoles los lugares indispensables de una ruta que les iba marcando en ese momento, una ruta de dos semanas que luego no iba a ser para nada ese camino de ‘rosas y vino’ que se esperaban. El viaje prometía …
Salieron de una playa entre Split y Trogir rumbo a la primera isla, cargados hasta arriba de provisiones, su renting man, como si fuera su primera vez en un supermercado y con los ojos saltones de emoción consumista, les llenó la cesta de pasteles y salchichas para las próximas semanas…. Y ‘zarparon’ hacia el mar abierto, hacia esas islas que se veían allí al fondo…
Se acordarán toda la vida de esas cruces marcadas en el mapa porque la verdad, todavía no saben ni por qué estaban marcadas ni para qué… Despues de cruzarse con algunas barcas de pescadores que les fueron indicando el lugar de su primer destino, llegaron a una islita llena de rocas y un faro. Se pusieron a plantar sus igloos, dejándolo correr al cabo de un rato, faltaban piezas para completar el puzzle, así que durmieron bajo el abrigo de una roca al lado del faro, ignorando el frío, el calor y los mosquitos y alimentando su sospecha de que quizás repetirían más de una noche sin dormir… Imagináos cuántas situaciones se pueden vivir en dos largas semanas de viaje por mar, emulando a los Crusoe y Cortos Maltés de otros tiempos, luchando contra las corrientes, el vaivén y el sonido de las olas, los espejismos -era esa la isla, esa otra o un yate en el horizonte?- el clima, las peligrosas rocas (todavía se preguntan por qué sus playas de arena tienen tanta fama, ellos no encontraron ni una, todo eran rocas, aunque puede que fueran siempre perdidos), las cabras, la gente que no veían, los otros kayakistas que tampoco estaban, los pueblecitos abandonados, las pocas casitas y núcleos de población que habían pero que no tenían cajero (ai, qué mentalidad, chicos!) y esa falta de dinero les obligaba a racionalizar la comida hasta otro destino más ‘abastecido’ o pescar con sus propias manos… Luchar con tus propias fuerzas y recursos, wow, una gran aventura, aunque en su caso una aventura no buscada pero bien encontrada. B. acaba el relato con un video y comentando que éste ha sido su gran viaje iniciático, el viaje que lo ha hecho ‘hombre’, que le ha medido sus fuerzas y que le ha hecho ver hasta dónde puede llegar… Espero que me lo explique alguna otra vez, cuando algún día viaje a la Amazonia o a la profunda sabana…
A mí me ha hecho reír un montón, me ha recordado viejos tiempos y hasta me ha dado por revisar antiguas fotos de aventuras parecidas a lo Robinson, cuando nos autoabastecíamos de pescado y cazábamos pulpos con arpones manuales, dormíamos en los techos de las casas, nos bañábamos desnudos en playas paradisíacas y desconectábamos del mundo en islitas perdidas del Mediterráneo más oriental… Otra manera de disfrutar de uno mismo, de vivir grandes experiencias y de saber que, a pesar de cómo va el mundo, todavía es posible viajar y vivir aventuras con pocos recursos… Aunque esta vez gracias a los ojos de otro Maltés… Thanks a lot, my friend! 
Fa molts anys una familia de Tarragona se’n va anar a Cuba a fer fortuna poc després de nèixer la seva filla Rosita. Aquesta és la història que conten. Ara és una dona gran, morenassa, amb cos i caràcter… Tota una cervesa!
Cervesa rossa de color mel, densa, de gust subtil i afruitat, d’ escuma blanca amb tons marfil, cremosa i tèrbola...
Diuen que el gust i l’olfacte són els sentits més aguts que tenim, una molla que dispara els records i els instints més amagats. Una copa fresca a mitja nit i … maledetta nostàlgia!
Ha estat el retorn a un dels episodis més desconeguts i alhora, sanguinaris, de la guerra civil a Barcelona. La descoberta d’un dels espais bèl.lics més emblemàtics de la zona republicana en un entorn privilegiat, segurament el turó més alt de la ciutat que domina en 360 graus tota l’extensió d’aquest gegant urbà. Estic parlant del Turó de la Rovira i la bateria antiaèrea principal de Barcelona durant la guerra civil.
Fa més d’un mes la Generalitat i l Ajuntament de Barcelona van inaugurar aquest espai per a la memòria històrica de la ciutat, un espai que ha estat abandonat i ocupat per barraques durant més de 60 anys, un racó que ha patit destrosses, escombreries i pintades i que ara, recupera part del seu aspecte original. En els últims 10 anys, s’han organitzat 7 campanyes amb brigadistes internacionals per a la recuperació i neteja d’aquest lloc tan especial, i fins què el Museu d’Història de Catalunya no va rebre l’encàrrec oficial, no es va dur a terme el projecte museogràfic de recuperació de l’ espai, amb les intervencions arqueològiques necessàries. .. I be, he tingut la sort de compartir una visita guiada amb el mateix responsable de la intervenció, en Jordi Ramos, col.laborador del MHCAT, el qual ha sabut transmètre’m la passió de la feina realitzada i el pes històric d’ aquest niu d’ àligues de guerra .
Barcelona és i ha estat pionera en moltes coses, també en temes de guerra, però no tal i com es creu: es parla de mites, Barcelona no va ser la primera ciutat on la població civil va ser bombardejada. Qui malauradament ostenta aquest primer lloc del rànquing mundial és la Londres de la 1a GM. I Madrid, la ciutat més bombardejada, 45 díes seguits, per la Luftwaffe alemanya. Malauradament el nou mètode de bombardeig sistemàtic contra la població civil va provocar una crisi en les noves maneres d’enfrontar-se a l’enemic, una gran i urgent crisi en el propi govern republicà i en el Ministeri de la Guerra. L’exèrcit republicà estava preparat per atacar els vaixells i avions, però des de terra cap al mar, no cap a l’aire, calia trobar alguna artilleria alternativa per fer front a les noves estratègies bèl.liques de l’exèrcit rebel i els seus al.liats, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.
Els enginyers del ministeri es van haver d’ inventar la manera, per això van anar a buscar canons grans i lleugers, els Vickers, i van dissenyar l’estructura que calia per fer-los anar, uns rails circulars on encastrar i fer girar la torre del canó, tota una innovació que es va perfeccionar a la 2GM. I després van dissenyar l’espai: Aquest niu d’aligues estava format per set plataformes blindades amb formigó armat i amb quatre canons Vickers a les esplanades més grans. Tot el conjunt forma una bateria antiaèrea. Hi havia una zona de comandament, els dormitoris dels soldats, el dormitori dels oficials, cuina, menjador i latrines… un petit món a 262m. sobre el nivell de la ciutat.
Cada canó el feia funcionar un equip de 7-8 soldats, un assegut manegant el canó, altres rodant la manovella per moure’l, altres carregant i descarregant les bombes i baines utilitzades de més de 15 kg… Un treball de coordinació que durava uns segons, els justos per còrrer cap a les seves posicions i disparar. Cadascun d’aquests canons estaven orientats en direccions diferents, seguint un radi marcat per quadratures i angulacions ja que la seva capacitat de maniobra era limitada, el gir no era total, no hi havia temps, i el retorn del propi canó també ho feia impossible.
L’exèrcit franquista va cedir als seus al.liats les invasions per aire. A Barcelona li va tocar l’aviació italiana, molt hàbil en pilotar, tant que van portar de cap els pobres soldats republicans. Cada cop que venien els avions ho feien des del darrera, és a dir, des de la falda del Tibidavo cap a la ciutat, així provocaven més sorpresa, i feien embranzida per a volar al ras per sobre dels edificis de la ciutat, a molt poca alçada, així evitaven estar a tir dels canons que havien de disparar des de més amunt – i limitats d’alçada per evitar l’enderrocament d’edificis i pèrdues de vides humanes. I ho sabien molt be, els seus serveis d’espionatge estaven molt ben informats. Per la documentació trobada a diferents arxius militars i fins ben poc classificada, s’ha sabut que l’exèrcit republicà també tenia el seu propi circuit de vigilància, des del mar amb vaixells, una altra bateria al castell de Montjuic i espies en territori mallorquí des d’on sortien les esquadrilles aèrees, s’ha sabut que el lloc de comandament del Turó de la Rovira tenia exactament 30 segons per a passar l’angulació exacte de tir a cada canó disponible… una tasca de titans velocísims i coordinadisims… Potser per això en els 11 mesos que va estar operativa sols van enderrocar un avió, terrible per a la ciutat de Barcelona! Van haver crítiques des de les mateixes files republicanes? No se sap, la censura en temps de guerra actua amb eficàcia, segurament es va voler jugar més amb la imatge de seguretat que donava a la població aquest espai que no pas la pròpia efectivitat, que va ser ben escassa.
Però no tot acaba aquí, el Turó de la Rovira també és genuí no només pel propi context natural i històric, sino perquè a més amaga l’ únic fins ara ‘museu’ a l’aire lliure sobre barranquisme al món, un fenòmen conseqüència de la massiva immigració cap a les grans ciutats que es va caracteritzar per construccions febles, manca de serveis bàsics i superpoblació, la Barcelona de les barraques. Tot plegat, una visita altament recomanable!
(més a anterior post)
Faltaven deu minuts per a la meva primera trobada amb una de les persones amb qui em sento més a gust en el món virtual del twitter, l’ @annits. Un dinar juntes i un curset de 3 llargues hores serien la carta de presentació de futures, esperava, i divertides col•laboracions laborals, de segur que dues ments inquietes com les nostres en traurien alguna ‘bogeria’ de profit. La nit abans m’havia trobat força malament, havia tingut nàusees i un malestar bastant intens, estava una mica espessa però disposada a passar una estona agradable… Fins que va aparèixer aquella punxada terrible que em va fer plegar instintivament el cos fins a tocar amb el cap gairebé a terra. Estava terroritzada, mai havia sentit una sotragada tan violenta, no sabia què m’estava passant. Suposo que l’instint de supervivència em va fer reaccionar, vaig creuar el carrer com vaig poder, vaig agafar el primer taxi que va passar i el vaig fer anar cap a l’Hospital. Recordo les sotragades del vehicle, els minuts interminables, l’intent de mantenir-me serena i l’arribada per fi al centre mèdic.
- Noia, em sembla que estàs passant la teva primera pedra. – Ostres, els vaig comentar – doctor, no sé què carai vol dir això però si us plau, doni’m alguna cosa per a fer-me passar aquest dolor, és insuportable! -. Així va començar el què seria el llarg periple de 8 dies interminables de proves mèdiques, visites nocturnes a Urgències pregant una dosi cada cop més alta de calmants, banys d’aigua ben calenta, deixant de menjar i de gaudir de qualsevol cosa, perquè el dolor era tal que era impossible fer res fora del guió de patiment. – A veure, valora’m el teu grau de dolor en una escala de l’un al deu… -… – Uff, no sé, mai m’he sentit així, és un estat tan violent, i explosiu, i insuportable… Sí, això és un deu -. Dir-vos que estava en un dels centres hospitalaris concertats més reconeguts, amb una atenció al pacient excel•lent, amb uns professionals de primer ordre, però totes les hores que m’hi vaig passar, que van ser moltes, allò semblava un centre d’atenció a la drogoaddicció, la primera pregunta que et feien només entrar era un Vols que et punxi alguna cosa? Sí, es veu que passar per un còlic nefrític és una de les experiències més dures a nivell de dolor que una persona pot patir, ningú diria que una pedra de 5mm escassos com la meva sigui capaç de generar tota aquesta explosió i alteració del propi món.
Era el cinquè cop que l’equip mèdic d’Urgències em tornava a visitar, no sé en quines condicions vaig arribar, de seguida em van punxar. Recordo que les hores passaven molt a poc a poc, m’hi trobava en una situació bastant rocambolesca, la meva pedra no havia baixat ni 2 cm en tota aquella setmana i segons els seus càlculs potser podia passar-m’hi així un mes. La única solució era trencar-la amb una petita intervenció amb làser… I la maleïda i desitjada cita amb aquesta màquina salvadora es feia esperar, no me la podien programar abans de 3 setmanes, el departament estava col•lapsat.
Més penso com ha anat tot plegat i més crec en àngels protectors i en les causalitats. Les hores passaven, ja em coneixia dels altres cops a dues infermeres molt agradables i esperava poder parlar un moment amb el metge. Aquell matí, abans d’entrar per la porta del centre hospitalari, ja havia començat a moure’m i havia demanat una còpia de les proves mèdiques, havia de trobar un forat abans en algun altre centre de la ciutat, no podia estar en aquest estat lamentable altres dues llargues setmanes. Prop meu, i a l’altre costat de la cortina, escoltava les infermeres parlar amb el metge, l’altra doctora comentant-li que la segona màquina ja estava arreglada i que tornava a funcionar aquella mateixa tarda. I una altra hora. Per fi el metge entra, li explico amb honestedat les meves intencions, em comenta que ho entén, em fa posar una altra injecció d’aquelles ostresostresquinflipesiesticdeputamare i surt dient-me que tornava en una estona… E voilà, nena, serà tu cara bonita, la intensitat dels dolors, les visites freqüents a Urgències demanant la meva dosi, o el coratge de no perdre una pacient, però, i miraculosament, el metge em diu que en qüestió de res em pujaven a quiròfan i em feien la intervenció… Quatre hores més tard i ja a casa era una altra persona, els dolors ara eren diferents, res a veure amb aquella jungla que es movia i devorava tota la cintura i la cordura! Tornava a sentir-me sencera, m’havien trencat la pedra i a les poques hores ja anaven desapareixent totes aquelles restes lítiques, ben aviat aniria recuperant la serenor, la salut i la gana!
Més d’un cop, durant aquests dies grotescos de gran dolor i d’un món patint tsunamis, perill nuclear i guerres al Mediterrani, em sentia vivint el meu propi terratrèmol, un terrabastall interminable que m’estava destruint la salut. Quan podia em dedicava a navegar una estona i desemboirar-me, així vaig trobar el post d’un bloc que m’agrada i que sovint segueixo del corresponsal a la Xina de Tv3, en Sergi Vicente. Ell estava passant pel mateix els mateixos dies i això li havia impedit anar al Japó a cobrir la greu noticia. D’aquí també el títol del post, un petit homenatge de col•lega a col•lega d’aventures, ara ja recuperat i des d’avui “corresponsaliant” des del païs nipó.
Em sento molt afortunada. Ara a oblidar, a acabar de recuperar-me i deixar aquest mal tràngol enrera. I me’n sortiré, i tant que sí!, després d’un últim semestre nefast i catastròfic, com de guió cinematogràfic d’aquells de realitat superant la ficció, amb una intervenció quirúrgica que no va resultar be, una relació de parella acabada perquè l’amor havia marxat de puntetes sense fer soroll, un accident de moto terrible però del qual vaig sortir bastant il•lesa, un germà a la Uci en perill de vida més d’un mes i mig i ara aquesta experiència… Qui li te por a una pedra?
Si, si, que ningú ho posi en dubte, la salut és el més important… Paraula d’experimentada!
L’altra dia vaig rebre la feliç visita d’una amiga que feia molt de temps que no veia, és el què tenen els dies de Nadal i l’estar una mica potxa, que et fan boniques sorpreses. Ella sempre ha estat una persona molt activa i amb unes ganes infinites d’aprendre. Un dia li va donar per endinsar-se en el fascinant món de les cultures mil.lenàries i aprofundir en l’art del feng-shui, una especialitat a la qual s’hi ha dedicat. D’aquest art del control del qi o energia dels espais, recordo que deia que l’aspecte d’una casa era l’aspecte d’un mateix, i que els elements presents reflectien el propi estat del qui hi habita. Però el què més se’m va quedar va ser alló que va explicar de l’aigua: tancar be les aixetes i no deixar vessar l’aigua perquè se’t vessaran els diners, l’energia i sobretot, les emocions. L’aigua és el be més preuat en una casa… i per això cal tenir-lo sota control.
Ostres, si me n’he recordat de tu, amiga!
Ahir vaig passar-me més de dues hores intentant arreglar una pica embussada, fent malabarismes posturals per col.locar be la cama i poder situar-m’hi a sota amb eines i cossis en un intent còmic per desembussar l’aigua bruta que omplia a vessar. Un intent de moment inútil que, però, m’ha permès netejar de restes incrustades les entranyes de la mecànica tubular… I per ara no entraré a analitzar el què l’aigua vessada, la brutícia o l’obstrucció dels conductes podria indicar sobre l’estat actual de les meves finances, energia o emocions… Si li fes cas al feng-shui el quadre pinta magre!
Potser hauré de demanar als Reis un número de loteria que toqui, un bon líquid desembussador que em garanteixi la fluïdesa dels meus tubs, o practicar meditació per la sostenibilitat emocional, tal i com l’altre dia parlaven en relació a la neurociència contemplativa al programa Redes… Aquesta però ja és una altra història
