“Leaders Wanted” per Cairokee, d’Egipte i una de les cançons insígnia de la passada Primavera Àrab… Per un 2012 necessàriament revol.lucionari, seguint l’exemple de l’energia dels nostres veïns del Sud.

Este verano toca austeridad, así que mientras buscaba alternativas para disfrutar igual de las vacaciones, me llegó un mail de mi excolega de intercambio lingüístico, un chico norteamericano de Los Ángeles, que se dedica a conocer mundo y escribir el libro que según él lo llevará a ser el periodista consagrado que espero que llegue a ser algún día. Ese relato me distrajo un montón y me ha dado la respuesta de que, esta vez, viajar de la mano de otros también es una manera de disfrutar del viaje. Y éste es divertido.
B. siempre me ha dicho que escoge sus viajes sobre un mapa, señala el país y se lanza en paracaídas sobre él. Lo de planificar lo deja para cuando aterriza, aunque esta vez todo fue de otra manera. Destino, Croacia en kayak.
B. creyó que había sido original en elegir la manera de hacer este viaje, a lo Robinson Crusoe, en un kayak y recorriendo algunas de las más de 1.000 islas que salpican el Mar Adriático como Bras, Hva o Vis, pero al consultar se dio cuenta que ya había alguien allí que se le había adelantado y que hacía negocio alquilando equipos completos de kayaks, remos, chalecos salvavidas, equipo de cocina, tiendas, sacos de dormir y hasta incluso bombonas de buceo. Así que aprovechando las circunstancias, aterrizaron con parte de la aventura ya programada, una palabra que pierde peso leyendo el relato entero, que me hizo partir de la risa porque su experiencia llegó a ser toda una gran e infernal aventura!
Jogi, como el oso, fue su renting man. Los recibió con el equipo preparado, las bermudas del revés, las gafas de sol medio rotas y fumado hasta arriba de marihuana. Ellos, muy prácticos, sólo venían con su brújula y un mapa. Cuatro palabras cruzadas con Jogi y éste les llenó el mapa de cruces indicándoles los lugares indispensables de una ruta que les iba marcando en ese momento, una ruta de dos semanas que luego no iba a ser para nada ese camino de ‘rosas y vino’ que se esperaban. El viaje prometía
…
Salieron de una playa entre Split y Trogir rumbo a la primera isla, cargados hasta arriba de provisiones, su renting man, como si fuera su primera vez en un supermercado y con los ojos saltones de emoción consumista, les llenó la cesta de pasteles y salchichas para las próximas semanas…. Y ‘zarparon’ hacia el mar abierto, hacia esas islas que se veían allí al fondo…
Se acordarán toda la vida de esas cruces marcadas en el mapa porque la verdad, todavía no saben ni por qué estaban marcadas ni para qué… Despues de cruzarse con algunas barcas de pescadores que les fueron indicando el lugar de su primer destino, llegaron a una islita llena de rocas y un faro. Se pusieron a plantar sus igloos, dejándolo correr al cabo de un rato, faltaban piezas para completar el puzzle, así que durmieron bajo el abrigo de una roca al lado del faro, ignorando el frío, el calor y los mosquitos y alimentando su sospecha de que quizás repetirían más de una noche sin dormir… Imagináos cuántas situaciones se pueden vivir en dos largas semanas de viaje por mar, emulando a los Crusoe y Cortos Maltés de otros tiempos, luchando contra las corrientes, el vaivén y el sonido de las olas, los espejismos -era esa la isla, esa otra o un yate en el horizonte?- el clima, las peligrosas rocas (todavía se preguntan por qué sus playas de arena tienen tanta fama, ellos no encontraron ni una, todo eran rocas, aunque puede que fueran siempre perdidos), las cabras, la gente que no veían, los otros kayakistas que tampoco estaban, los pueblecitos abandonados, las pocas casitas y núcleos de población que habían pero que no tenían cajero (ai, qué mentalidad, chicos!) y esa falta de dinero les obligaba a racionalizar la comida hasta otro destino más ‘abastecido’ o pescar con sus propias manos… Luchar con tus propias fuerzas y recursos, wow, una gran aventura, aunque en su caso una aventura no buscada pero bien encontrada. B. acaba el relato con un video y comentando que éste ha sido su gran viaje iniciático, el viaje que lo ha hecho ‘hombre’, que le ha medido sus fuerzas y que le ha hecho ver hasta dónde puede llegar… Espero que me lo explique alguna otra vez, cuando algún día viaje a la Amazonia o a la profunda sabana…
A mí me ha hecho reír un montón, me ha recordado viejos tiempos y hasta me ha dado por revisar antiguas fotos de aventuras parecidas a lo Robinson, cuando nos autoabastecíamos de pescado y cazábamos pulpos con arpones manuales, dormíamos en los techos de las casas, nos bañábamos desnudos en playas paradisíacas y desconectábamos del mundo en islitas perdidas del Mediterráneo más oriental… Otra manera de disfrutar de uno mismo, de vivir grandes experiencias y de saber que, a pesar de cómo va el mundo, todavía es posible viajar y vivir aventuras con pocos recursos… Aunque esta vez gracias a los ojos de otro Maltés… Thanks a lot, my friend!

“Caminava descalça i feia molt de fred. Tenia les galtes glaçades, el cos li tremolava però no sentia res, tirava endavant per aquell camí estret i irregular, enmig d’una boira espessa que no li permetia veure res més enllà dels seus peus. De sobte una ombra gegantina que li barrava el pas. Havia arribat a la gran porta. Angoixada, la noia va empènyer el gran portaló de fusta i va entrar.
Poc a poc el cel es va anar buidant i Ani*, l’antiga capital armènia engolida per segles de derrotes i oblits, sortia a la llum, com un miratge, davant seu. Era un lloc privilegiat, malgrat el terreny àrid, pelat, de baixa vegetació i pedres enormes escampades aquí i allà, una gran planura emmurallada tallada per un profund precipici i al fons, el riu salvatge i cabalós. Dubtava, però va seguir caminant, i allò que li va semblar un munt de pedregots gegantins eren les restes de façanes d’esglésies, murs decorats amb elements florals, inscripcions i pintures multicolors de sants i paisatges bíblics d’una exquisida delicadesa, antigues termes, botigues i residències. L’emoció la envaïa i les llàgrimes li regalimaven, només calia esforçar-se un xic més. A cada passa, tancava els ulls i imaginava aquells racons i carrerons plens de sorolls i vida, escenes dignes d’una de les ciutats comercials més riques de la ruta de la Seda i capital de la poderosa Armènia medieval, la terra dels seus avantpassats. Quasi sense alè, va afinar la vista i va poder observar com s’anava apropant a la petita capella d’Agios Gregoros. Decidida, com hipnotitzada, va dirigir-se cap als rocs propers que tallaven el final d’aquella llarga plana, es va amorrar a l’abisme i va somriure.
Amb serenor, es va deixar acaronar la cara pels escassos rajos de sol, va fer un pas ferm endavant i es va llençar al buit, cap a l’horitzó. El seu llarg periple havia acabat, ho havia aconseguit. Ara potser algú en parlaria de casa seva, un paradís de pedres perdut i oblidat.”
Publicat a Una Babel de Ciutats aquest mes de juny / autorfoto: @tonaymemi
Més sobre aquella experiència de viatge.
*Els armenis reivindiquen aquesta joia patrimonial en territori fronterer, és part del passat esplendorós de l’antic Regne d’Armènia, ara derruït i abandonat a mans dels turcs.

M’ha posat molt contenta un fet aparentment insignificant: avui al canal 3cat24 he vist algunes imatges de ciutadans israelians manifestant-se ahir a favor d’un estat palestí. I és sorpresa perquè és insòlit veure en els mitjans de comunicació l’oposició ciutadana israeliana criticant les polítiques del seu propi govern i és que ho sabem, és un conflicte no resolt, no hi ha ganes de resoldre’l per la via de les converses de pau i s’aplica una dura censura dins i fora del país a informacions no procedents del sector més conservador del territori.
Ahir dissabte grups pacifistes i d’esquerra van convocar una manifestació a Tel Aviv per demanar que el seu govern reconegui un estat palestí basat en les fronteres del 1967, coincidint amb l’aniversari del final de la guerra dels sis dies. Mentre, i a l’altra costat del territori fronterer dels Alts del Golan, l’exèrcit israelià disparava contra manifestants palestins -provocant morts i ferits – que protestaven coincidint amb el dia de la Naksa i que, segons el govern Netanyahu, volien passar i ocupar la frontera.
El 1967 l’exèrcit israelià va iniciar una ofensiva ‘preventiva’ contra la coalició àrab formada per Egipte, Jordania, Irak i Siria després que l’exèrcit egipci mobilitzés tropes per pressionar l’ONU de retirar les forces d’interposició del Sinaí establertes allí arràn de la crisi de Suez. Aquest ‘moviment’ de peces bèl.liques tan properes va ‘obligar’ Israel a atacar la força aèrea egipcia de Nasser i els països implicats, i al final de 6 intensos dies, Israel havia conquerit la península del Sinaí, Gaza, Cisjordania, Jerusalem Est i els Alts del Golán, o el què ve a ser el mateix, va dividir el territori en Gaza, Cisjordania i va separar milers de palestins obligant a migrar a molts d’ells convertint els territoris en franges vigilades, va ocupar la totalitat de Jerusalem i va prendre el control de les fonts del riu Jordà al Golán – i per tant el control dels recursos naturals – desplaçant i aillant a milers de drusos i palestins a un costat i altre del territori sirio-israelià. Aquest fet històric segurament es pot considerar la causa d’algunes de les moltes tragedies viscudes a posteriori com el Yom Kipur, l’atemptat terrorista de Munich, la guerra del Líban o les intifades.
EL Consell de Seguretat de Nacions Unides va ordenar l’ immediat acompliment de la Resolució 242 que obliga la retirada israeliana dels territoris ocupats i el retorn a les fronteres establertes l’any 1949. La resta de la història ja la sabeu.
I sí, una oposició pacífica i resistent hi és a Israel, un intel.ligent poble que ha vist sofocada qualsevol iniciativa crítica en la política o a la societat civil per les faccions més conservadores del sionisme més radical. I cada cop són més… Organitzacions pacifistes com Gush Shalom o partits polítics – molt heterogenis i sovint poc col.laboradors – els laboristes, Meretz o Jadash hi són… I cal difondre’ls, qui sap si també així ajudem a resoldre el conflicte i portar pau a aquest punt calent del planeta…
Altres posts on també parlo d’aquest territori aquí i aquí
Kiric Kalpler o Interruptor de cors, un dels hits de l’estiu turc.
L’autora és la Candan Erçetin, una reconeguda cantant de pop d’aquest país.
Em va entusiasmar la seva veu melosa i sensual combinada amb una melodia in crescendo… Una delicia turca!


