Classificat com a: "barcelonautades", experiencias, recomanacions, troballes
Dijous 1 octubre – L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana al Govern que tregui la tomba de Franco del Valle de los Caidos. Consideren que és una falta de respecte que les víctimes de la dictadura hagin de pagar amb els seus impostos el manteniment del mausoleu franquista. Hi ha una proposició no de llei al Congrés per la qual el Govern disposarà de sis mesos per confeccionar un cens de les persones enterrades en aquest recinte.
Dimarts 13 octubre – Lliurament a la neta de Lluís Companys de la Declaració de Reparació per part del govern espanyol, un primer pas per a l’anul•lació del judici al qual va ser sotmès i pel qual va ser afusellat l’únic president
democràtic executat pel feixisme.
Dijous15 octubre – L’associació per a la Memòria Històrica i el diari Diagonal destapen i aporten la primera cartografia sobre el robatori de neonats a mares sense filiació política durant el franquisme.
Diumenge 18 octubre – Primer regidor assassinat a la guerra civil enterrat amb honors. El consistori de Calatayud participa activament en el funeral de Jaime Teófilo Tabuenca, regidor socialista que va ser afusellat al 1936.
Primeres passes de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Però encara hi ha molta feina a fer.
Fa dues setmanes jo i el meu germà vam “viure” activament una lliçó d’història: vam anar a la descoberta del primer niu antiaeri que hi va haver a Barcelona durant la guerra civil. Des d’allí es defensava la ciutat dels atacs d’esquadrons italians i alemanys que actuaven sota les ordres del comandament franquista. Barcelona te la desgràcia d’haver estat la primera ciutat bombardejada des de l’aire.
Segons indicacions, els canons antiaeris model Vickers estaven just sobre casa meva, al Turó de la Rovira. Vam fer una ascensió gairebé “en vertical” de prop de 20 minuts perduts entre barrancs i carrerons mai vistos fins que al final vam arribar…….. L’atalaia és espectacular. De seguida te n’adones que és el punt més alt de la ciutat i que hi ha una vista privilegiada de 360º de tota la metròpoli. Sobre aquesta, hi ha una gran construcció formada per 4 torres on estaven les bateries sobre uns rails (que encara es veuen), i un laberint de soterranis que connectaven tots aquells passadissos, comandaments i magatzems de municions. La llàstima, que tot el conjunt està malmès de brutícia i graffitis a les parets. Sembla que aviat, s’espera, el Museu d’Història de Catalunya se’n farà càrrec del monument i l’acondicionarà com a vestigi d’una guerra que no hauria d’haver estat mai.
Cal recuperar i dignificar un passat que sí va existir, cal que les cicatrius quedin ben tancades.
No hi ha res de més satisfactori que sentir-se estupendament guapa!
Era un dels últims dies de feina i entre el cansament i les ganes de vacances, llavors em va agafar el rampell i m’hi vaig decidir: vull tenir una experiència japonesa en territori xinès, i al costat de casa!
Tenia amigues i conegudes que havien passat per això, així que vaig agafar la moto i m’hi vaig llençar de cap (mai millor dit!) a la recerca de la perruqueria xinesa ideal per a fer-me el famós allisat japonés que em permetria sentir-me lliure d’assecadors i potingues vàries…
Vaig marxar cap al sud de la ciutat on viu la majoria d’immigració xinesa i després de buscar una que m’havien aconsellat que no vaig trobar i una altra que els veïns em van comentar que havien tancat perquè es veu que feien pràctiques “no regulades”, aleshores vaig decidir-me per la següent que se’m va posar al davant… Xixfaxian
(un nom estrany que em va fer recordar la pel.lícula Horitzons Llunyans… Sortiria d’allà tan ben parada?)
Vaig obrir la porta i em vaig trobar de cop en un món completament desconegut. Hi havia un grup de 5 perruquers que parlaven ben alt en cantonès o mandarí, qui ho sap. Una d’elles se m’apropa i després d’una explicació lenta i plena de gesticulació, aconsegueixo pactar un preu, el nombre d’hores (tles) i la durada de l’experiment (- un año! – em deia amb aires molt convençuts…) … M’ assec, se m’apropa un perruquer d’aspecte una miqueta desgarvat, lent i aparentment desinteressat, i com qui no vol la cosa, m’embolica de plàstic d’adalt a baix, m’embafara el cabell d’un líquid marronós d’olor desagradabilíssima i au, comencem… I quin art! I jo que m’anava dient que havia estat una temerària, que em cremarien els cabells… Però poc a poc em vaig anar relaxant… No sé quants cops em va rentar, embadurnar i assecar els cabells però jo em deixava fer. I és que m’ho vaig passar d’allò més be mirant-lo! Tenia l’ungla d’un dels dits petits llarguíssima, i amb ella m’anava desenredant els nusos, amb una gràcia que no em feia mal (recordeu aquelles escenes de primer pla de de Fu Man Chu movent les mans davant la cara amb unes ungles llarguíssimes? Doncs així era el meu xinés però amb aire simpàtic!). La perruquera del costat m’anava repetint – un año, un año – i jo que li deia que si, que ja veuríem. Com vaig tenir per a una bona estona, m’hi vaig anar fixant en tot, en el mobiliari, els productes que usaven, la gent que entrava (que era molta i anaven tallant, rentant i pentinant superràpids!), els aparells extranys que tenien (hi havia un divan amb una espècie d’assecador incorporat però que tenia com unes hèlix raríssimes que acabaven en una espècie de llum de festa…) i al final, uns armariets de vestuari on els clients podien deixar les bosses… Aquests armariets, però, estàven numerats, del 1 al 26, però els números fallaven: 1, 2, 3… 10, 11, 12… 31, 14, 15… On estava el 13? Morta de curiositat no vaig poder evitar embolicar-me a preguntar pel tema malgrat que sabia que ens costaria entendre’ns: – el tlece malo, muy malo, por eso tlentayuno! – ….. Qué divertit! Visca l’antropologia i les cultures del món, cada dia aprens una cosa nova!! Jo em petava, havia estat un matí realment molt productiu, i no us podeu imaginar qué guapa vaig sortir d’allà… encara em dura!
Una gran experiència japonesa en territori xinès al cor de Barcelona… Noies, us la recomano!
Una re-descoberta accidental, curiosa, divertida i molt original:
el món del Rocky Horror Picture Show torna a Barcelona!
Que no sabeu què és el Rocky Horror?
Doncs una pel.lícula britànica fantàstica dirigida per Jim Sharman el 1975 que es va realitzar a partir d’ un modest musical teatral escrit per l’actor i músic Richard O’Brien. La pel.lícula en el seu moment no va tenir l’acollida comercial esperada fins que algú va començar a distribuir-la per petits teatrets i sales alternatives: es va convertir en un boca-orella extraordinari, el públic repetia, seguia les cançons, es disfressava imitant els personatges o llençava d’una manera sincronitzada elements contra la pantalla seguint el joc provocador dels números musicals que es canten (per cert, abssolutament recomanables, una delicia, melodies enganxoses, lletres intel.ligents, coreografies senzilles, un show assegurat! – podeu veure un exemple fent click a la foto, amb Time Wrap… de segur que us sona!).
Una joieta cinematogràfica amb un argument senzill però carregat de bon humor i una posada en escena perfecte, molt setantera. Els actors estan divins! (hi ha la Susan Sarandon de joveníssima). La caracterització de Tim Curry com el científic protagonista ha passat a la història, així com la del propi guionista, en Richard O’Brien fent de majordom…
El contingut eròtic i musical inspirat en el glam rock del moment de figures tan genuïnes com David Bowie i l’ esperit provocador i divertit de l’espectacle van fer que encara ara, 34 anys després, se celebrin passis envoltats d’aquest festival de frikies amants del film… El proper dissabte 7 de març a Barcelona, al cinema Casablanca-Gràcia… Altament recomanable!!
Avui m’he lliurat d’estar tancada al despatx i he anat, evidentment per qüestions de feina, a un seminari organitzat per la Diputació de Barcelona sobre última tecnologia i comunicació aplicada a la cultura.
A banda de riure molt amb anècdotes que qualsevol ponent utilitza com a recurs per “embutxacar-se” el públic que l’escolta, com els avantatges de tenir una novia boja per la tecnologia, una novia geek, el què potser més m’ha interessat ha estat el discurs dinàmic i clar del responsable de tota la comunicació de la ciutat de Barcelona, l’Enric Casas i la creació del CARNET CIUTADÀ:
Que què serà això? Doncs en realitat un suport portàtil de comunicació. El ciutadà rebrà facilitats per accedir a la majoria dels serveis municipals en un sol xip, és a dir, podrà gaudir, i sentir-se’n orgullós, dels avantatges de ser ciutadà de Barcelona… Una bona estratègia de fidelització!!
Que com ho faran? Doncs aquesta targeta integrada permetrà poder pagar l’àrea verda, les multes, impostos, el bicing, accedir a piscines, biblioteques o a qualsevol servei amb gestió municipal…. Una comoditat extraordinària, tot en un sol carnet.
Que quins avantatges tindrà l’administració? Molts, moltissims! Un, agilitzar un grapat de tràmits ferragosos i el més important: crearan una immensa base de dades que els permetrà saber els moviments del ciutadà, el seu consum municipal i així implementar els propis serveis ciutadans…. Genial, fantàstic!
Una idea extraordinària però renoi, camarades, quin sacrifici!, per a millorar la qualitat de vida del ciutadà, més control policial!
La veritat, m’ho he passat molt be. Ha estat curt però intens. Un matí molt productiu.
Ho he de confessar…. m’encanta la comunicació!
A les 3.45h. d’avui a la matinada estava l’autora d’aquest blog anant cap a l’aparcament de motos de la zona muralla romana – Ramón Berenguer IV de la ciutat de Barcelona, quan va identificar el seu vehicle… Es va adonar d’alguna cosa estranya i mentre, buscant, mirant i remirant bossa i butxaques, no va trobar les claus de la moto… – merda, òstia p… – Observa amb més cura la moto i veu que li han plegat el cavallet, l’han encaixonada entre motos i està arrepenjada contra una altra: el plàstic que protegia el casco enganxat al piton tret, i, quasi sense adonar-se’n ofuscada en les seves pròpies cabòries, rep l’ajut de membres municipals que estàven netejant els carrers i, molt amablement, mouren i recoloquen la moto… La noia sospitosa, torna a mirar la moto, obre el maletero i d’aspecte, sembla tot be…
Agafa un taxi, creua tota la ciutat en diagonal per anar a buscar el recanvi de la clau del contacte, parla amb el taxista de l’incident i… xerrant se n’adona que, evidentment!!!!, el maletero estava buit perquè abans hi havia… una bossa del súper plena de galetes, llet i iogurts i un quart de litre d’oli de moto… els manguis que els va parir!!!! Arriba a casa, agafa la clau, torna al taxi i torna a creuar toooota la ciutat…. Salutacions al taxista, va cap a la moto i…. Se n’adona que li falta l’altra clau, la del pitón per obrir la seguretat de la moto!!!!
Torna a agafar un altre taxi, torna a explicar l’aventura al taxista nou, creuen la ciutat… i mentres, torna a dubtar: no recorda on està el duplicat de la clau del piton ni si la te… Puja a casa, busca que rebuscaràs, troba la clau, baixa, agafa el taxi que l’espera, torna a creuar tota la ciutat i al taxista se li acut explicar: - A veure, no t’hauran fet el mangoneo de posar una cadena a la roda i tu quan obris el piton, la tens bloquejada per la roda, vas a buscar un mecànic i mentres… se t’emporten la moto, no???? -
Gluups als collons que no te, son, moolta son, mala òstia, riures per no plorar… Arribem a a la moto, s’espera el taxista molt amablement… la noia coloca la clau al piton… no obre, sembla que, indubtablement li havien forçat la tanca. Fa un altre intent… i obre!!! i encén el contacte i també!!! . Taxista i la noia criden uns Viva! Viva!! i la noia torna a casa amb la moto….
RESUM FINAL
clau original perduda
hora de “recollida” i arribada al llit: 5.30h. matí
despesa total: 24 euros sopar + 6 euros caipirinha + 20 euros despesa + 45 euros 2 taxis = TOTAL 95 euros la “nit”….
hores de son fins a llevar-se: 3 hores
Visca el civisme (pels manguis), les lleis de civisme i convivència ciutadana (les persones som molt persones, molt guais) i els taxistes!
Una odissea nocturna a la Barcelona cívica per a no oblidar…
