Classificat com a: descubriendo el planeta Tierra, reflexiones en voz alta
La primera vez que la vi me impactó un montón.
Todavía no he tenido la suerte de verla en directo pero algún dia lo haré realidad.
Es la haka, una danza ritual maorí, el grito de guerra de la población autóctona de Nueva Zelanda, y un honroso homenaje del rugby neozelandés a su pasado aborigen…
Los gloriosos All Blacks, el mejor equipo de rugby del mundo y ganador montones de veces del Torneo de las 3 Naciones, la NBA del rugby mundial, bailan al inicio de cada partido esa coreografía llamada “Ka Mate” que, como arenga, incita con movimientos corporales agresivos y gestos faciales fieros a “luchar” contra el rival… Una mezcla de energía y fuerza bruta bailada y cantada que les carga las pilas y amansa al contrincante… ¡y cuánto!
Un querido compañero de trabajo y vieja gloria del rugby de la Santboiana me explicó que hay dos versiones, la ya citada y una nueva que tuvieron que readaptar porque hacían el gesto de cortar el cuello al acabar, algo no muy deportivo…
Una coreografía hermosa, salvaje y absolutamente convincente… Quizás si nos pusiéramos unos muchos delante de más de una institución a hacer la haka, puede que los políticos se vieran obligados a pensárselo más de una vez antes de provocar nuevos casos Santa Coloma… ¿no creéis?
Classificat com a: descubriendo el planeta Tierra, reflexiones en voz alta
Em va sorprendre veure una cosa així en el tren que agafo cada dia.
Em va sorprendre veure una declaració tan contundent en un transport públic.
Des de fa uns dies els FGC promouen una campanya publicitària compromesa i interessant: els vinils enormes que cobreixen els vagons dels trens declaren…. Petroli és Guerra.
A l’interior del tren hi ha plafons publicitaris amb el cartell que veieu adalt.
Aquest diu així:
A 35 dels 49 principals països productors de petroli es violen els drets humans. La major part d’ells estan en guerra. Nigèria, Irak, Iran, Txad, Algèria, Angola, Georgia i molts d’altres han estat devastats pel control dels seus jaciments. Cada barril estalviat compta per acabar amb les guerres. També depèn de tu: agafa la bici, el transport públic, comparteix el cotxe, tria el tren davant l’avió i estalvia desplaçaments innecessaris.
Del 2 al 6 novembre es realitzarà a Barcelona la darrera sessió preparatòria de la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic a Copenhaguen (COP 15). I avui, 29 d’octubre, es presentava la campanya Practica l’off: menys consum energètic, més drets humans, l’objectiu de la qual és donar a conèixer als ciutadans que podem reduir la pressió que s’exerceix sobre els recursos naturals amb les nostres opcions diàries com a consumidors pel que fa a la mobilitat.
La campanya ha estat organitzada per Enginyeria sense Fronteres, Centre d’Estudis Africans, Entrepobles i Medicusmundi Catalunya amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
Hi ha alguna cosa que no em quadra.
Oportunitat per a les ong’s convocants? Oportunisme per a les institucions?
Evidentment cal moure’s quan hi ha esdeveniments d’aquest tipus, qualsevol repercussió mediàtica és bona si la causa és per a millorar el planeta però… serà que no me’ls crec? És a dir, totes aquestes organitzacions i moltíssimes d’altres estan convençuts que si canviem els nostres hàbits i consumim menys, podríem ”provocar” un canvi d’estratègia energètica… Els nostres governs també? Les grans potències ni parlar-ne de tocar un dels negocis més rendibles que tenen, la venda d’armes, i del nostre, què en dieu? No us sona a contradicció donar suport a campanyes com aquestes i en canvi incentivar la venda de cotxes, l’arribada de grans creuers a ciutat o fer aeroports cada cop més grans i concedir llicències a aeroports privats cada cop més petits?
Jo no entenc res.
Continuo pensant que el món està loco, loco, loco!!!
Classificat com a: recomanacions
Vénen de Noruega i són amics de petits.
En Erlend i l’Eirik t’ acaronen suau, com una brisa de tardor en una tarda assoleiada.
Ells són els Kings of Convenience, un grup entre el pop i el folk de melodies dolces i subtils.
Es va dir d’ells que semblaven els “Simon & Garfunkel” o “Belle & Sebastian” del nord.
Ara, i després de més de cinc anys sense cap treball realitzat, arriben el 6 de novembre al Palau de la Música de Barcelona , dins el 41º Festival Internacional de Jazz de Barcelona, presentant el seu nou disc Declaration of Dependence.
Aquest clip del seu treball anterior, I’d rather dance with you, és una bonica declaració de principis… Ja us ho vaig dir… Aquests nois prometen, paraula de fan!
Classificat com a: "barcelonautades", experiencias, recomanacions, troballes
Dijous 1 octubre – L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana al Govern que tregui la tomba de Franco del Valle de los Caidos. Consideren que és una falta de respecte que les víctimes de la dictadura hagin de pagar amb els seus impostos el manteniment del mausoleu franquista. Hi ha una proposició no de llei al Congrés per la qual el Govern disposarà de sis mesos per confeccionar un cens de les persones enterrades en aquest recinte.
Dimarts 13 octubre – Lliurament a la neta de Lluís Companys de la Declaració de Reparació per part del govern espanyol, un primer pas per a l’anul•lació del judici al qual va ser sotmès i pel qual va ser afusellat l’únic president
democràtic executat pel feixisme.
Dijous15 octubre – L’associació per a la Memòria Històrica i el diari Diagonal destapen i aporten la primera cartografia sobre el robatori de neonats a mares sense filiació política durant el franquisme.
Diumenge 18 octubre – Primer regidor assassinat a la guerra civil enterrat amb honors. El consistori de Calatayud participa activament en el funeral de Jaime Teófilo Tabuenca, regidor socialista que va ser afusellat al 1936.
Primeres passes de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Però encara hi ha molta feina a fer.
Fa dues setmanes jo i el meu germà vam “viure” activament una lliçó d’història: vam anar a la descoberta del primer niu antiaeri que hi va haver a Barcelona durant la guerra civil. Des d’allí es defensava la ciutat dels atacs d’esquadrons italians i alemanys que actuaven sota les ordres del comandament franquista. Barcelona te la desgràcia d’haver estat la primera ciutat bombardejada des de l’aire.
Segons indicacions, els canons antiaeris model Vickers estaven just sobre casa meva, al Turó de la Rovira. Vam fer una ascensió gairebé “en vertical” de prop de 20 minuts perduts entre barrancs i carrerons mai vistos fins que al final vam arribar…….. L’atalaia és espectacular. De seguida te n’adones que és el punt més alt de la ciutat i que hi ha una vista privilegiada de 360º de tota la metròpoli. Sobre aquesta, hi ha una gran construcció formada per 4 torres on estaven les bateries sobre uns rails (que encara es veuen), i un laberint de soterranis que connectaven tots aquells passadissos, comandaments i magatzems de municions. La llàstima, que tot el conjunt està malmès de brutícia i graffitis a les parets. Sembla que aviat, s’espera, el Museu d’Història de Catalunya se’n farà càrrec del monument i l’acondicionarà com a vestigi d’una guerra que no hauria d’haver estat mai.
Cal recuperar i dignificar un passat que sí va existir, cal que les cicatrius quedin ben tancades.
No sé si serà perquè darrerament em plantejo un grapat de coses (be, de fet em sembla que fa part, per defecte, del meu software vital) o perquè la comunicació (la pròpia i cap al món) m’apassiona. M’apassiona i m’impressiona el què dia a dia sóc capaç de descobrir en la meva relació amb els altres…. Què difícil que és tot plegat!
Hi ha evidències relacionals d’aquelles que fins que no les interioritzes, no te n’adones quant important és conèixer-les. Farà pocs anys, per a posar un exemple, vaig adonar-me’n que dues persones en una mateixa situació podien viure-la de manera completament diferent. Sembla evident, oi? Doncs no és exactament així, ens deixem portar tant per la nostra pròpia percepció de la vida que ens acabem creient que aquella és la realitat objectiva… i ens fem tan de mal!
L’altre dia, seguint els premis Blocs Catalunya, vaig descobrir un web que em va agradar molt, i el seu títol, molt suggerent, em va acabar d’atrapar: Educació Emocional. L’autora és la Ma Teresa Abellan i el més bonic és que fa part d’un projecte d’una escola de primària, ensenyen els nanos a aprendre a gestionar la pròpia vida emocional… Un gran regal! Regirant el bloc, em va impressionar i molt el concepte d’ecologia emocional, que, segons les explicacions, és l’art de gestionar les nostres emocions per a la nostra millora personal i relacional, així com del món que ens envolta. Com aplicar aquesta ecología emocional? L’autora ho resumeix en 7 principis bàsics que, de tan simples semblen impossibles… I aniria més enllà, haurien de ser la bíblia per a fer del nostre món un món millor, que, pels més incrèduls, sí és possible:
1. Principi de l’autonomia personal.
Ajuda’t a tu mateix i els altres t’ajudaran. (Nietzsche)
2. Principi de la prevenció de dependències.
No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos. (Bragavad Gita)
3. Principi del boomerang.
Tot el que fas pels altres, t’ho fas a tu mateix. (Erich Fromm)
4. Principi del reconeixement de la individualitat.
No facis pels altres allò que vols per a tu. Ells poden tenir gustos diferents. (Bernard Shaw)
5. Principi de la moralitat natural.
No facis pels altres allò que no vols que et facin a tu. (Confuci)
6. Principi de l’autoaplicació prèvia.
No podràs fer ni donar als altres allò que no ets capaç de fer ni donar-te a tu mateix.
7. Principi de la neteja relacional.
Tenim el deure de fer neteja de les relacions fictícies, insanes i que no ens deixen créixer com a persones.
Seguirem llegint el seu bloc, és filosofia i de la bona per aquests temps de pa i circ!
