Classificat com a: descubriendo el planeta Tierra, reflexiones en voz alta
Em va sorprendre veure una cosa així en el tren que agafo cada dia.
Em va sorprendre veure una declaració tan contundent en un transport públic.
Des de fa uns dies els FGC promouen una campanya publicitària compromesa i interessant: els vinils enormes que cobreixen els vagons dels trens declaren…. Petroli és Guerra.
A l’interior del tren hi ha plafons publicitaris amb el cartell que veieu adalt.
Aquest diu així:
A 35 dels 49 principals països productors de petroli es violen els drets humans. La major part d’ells estan en guerra. Nigèria, Irak, Iran, Txad, Algèria, Angola, Georgia i molts d’altres han estat devastats pel control dels seus jaciments. Cada barril estalviat compta per acabar amb les guerres. També depèn de tu: agafa la bici, el transport públic, comparteix el cotxe, tria el tren davant l’avió i estalvia desplaçaments innecessaris.
Del 2 al 6 novembre es realitzarà a Barcelona la darrera sessió preparatòria de la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic a Copenhaguen (COP 15). I avui, 29 d’octubre, es presentava la campanya Practica l’off: menys consum energètic, més drets humans, l’objectiu de la qual és donar a conèixer als ciutadans que podem reduir la pressió que s’exerceix sobre els recursos naturals amb les nostres opcions diàries com a consumidors pel que fa a la mobilitat.
La campanya ha estat organitzada per Enginyeria sense Fronteres, Centre d’Estudis Africans, Entrepobles i Medicusmundi Catalunya amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
Hi ha alguna cosa que no em quadra.
Oportunitat per a les ong’s convocants? Oportunisme per a les institucions?
Evidentment cal moure’s quan hi ha esdeveniments d’aquest tipus, qualsevol repercussió mediàtica és bona si la causa és per a millorar el planeta però… serà que no me’ls crec? És a dir, totes aquestes organitzacions i moltíssimes d’altres estan convençuts que si canviem els nostres hàbits i consumim menys, podríem ”provocar” un canvi d’estratègia energètica… Els nostres governs també? Les grans potències ni parlar-ne de tocar un dels negocis més rendibles que tenen, la venda d’armes, i del nostre, què en dieu? No us sona a contradicció donar suport a campanyes com aquestes i en canvi incentivar la venda de cotxes, l’arribada de grans creuers a ciutat o fer aeroports cada cop més grans i concedir llicències a aeroports privats cada cop més petits?
Jo no entenc res.
Continuo pensant que el món està loco, loco, loco!!!
Classificat com a: recomanacions
Vénen de Noruega i són amics de petits.
En Erlend i l’Eirik t’ acaronen suau, com una brisa de tardor en una tarda assoleiada.
Ells són els Kings of Convenience, un grup entre el pop i el folk de melodies dolces i subtils.
Es va dir d’ells que semblaven els “Simon & Garfunkel” o “Belle & Sebastian” del nord.
Ara, i després de més de cinc anys sense cap treball realitzat, arriben el 6 de novembre al Palau de la Música de Barcelona , dins el 41º Festival Internacional de Jazz de Barcelona, presentant el seu nou disc Declaration of Dependence.
Aquest clip del seu treball anterior, I’d rather dance with you, és una bonica declaració de principis… Ja us ho vaig dir… Aquests nois prometen, paraula de fan!
Classificat com a: "barcelonautades", experiencias, recomanacions, troballes
Dijous 1 octubre – L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica demana al Govern que tregui la tomba de Franco del Valle de los Caidos. Consideren que és una falta de respecte que les víctimes de la dictadura hagin de pagar amb els seus impostos el manteniment del mausoleu franquista. Hi ha una proposició no de llei al Congrés per la qual el Govern disposarà de sis mesos per confeccionar un cens de les persones enterrades en aquest recinte.
Dimarts 13 octubre – Lliurament a la neta de Lluís Companys de la Declaració de Reparació per part del govern espanyol, un primer pas per a l’anul•lació del judici al qual va ser sotmès i pel qual va ser afusellat l’únic president
democràtic executat pel feixisme.
Dijous15 octubre – L’associació per a la Memòria Històrica i el diari Diagonal destapen i aporten la primera cartografia sobre el robatori de neonats a mares sense filiació política durant el franquisme.
Diumenge 18 octubre – Primer regidor assassinat a la guerra civil enterrat amb honors. El consistori de Calatayud participa activament en el funeral de Jaime Teófilo Tabuenca, regidor socialista que va ser afusellat al 1936.
Primeres passes de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica.
Però encara hi ha molta feina a fer.
Fa dues setmanes jo i el meu germà vam “viure” activament una lliçó d’història: vam anar a la descoberta del primer niu antiaeri que hi va haver a Barcelona durant la guerra civil. Des d’allí es defensava la ciutat dels atacs d’esquadrons italians i alemanys que actuaven sota les ordres del comandament franquista. Barcelona te la desgràcia d’haver estat la primera ciutat bombardejada des de l’aire.
Segons indicacions, els canons antiaeris model Vickers estaven just sobre casa meva, al Turó de la Rovira. Vam fer una ascensió gairebé “en vertical” de prop de 20 minuts perduts entre barrancs i carrerons mai vistos fins que al final vam arribar…….. L’atalaia és espectacular. De seguida te n’adones que és el punt més alt de la ciutat i que hi ha una vista privilegiada de 360º de tota la metròpoli. Sobre aquesta, hi ha una gran construcció formada per 4 torres on estaven les bateries sobre uns rails (que encara es veuen), i un laberint de soterranis que connectaven tots aquells passadissos, comandaments i magatzems de municions. La llàstima, que tot el conjunt està malmès de brutícia i graffitis a les parets. Sembla que aviat, s’espera, el Museu d’Història de Catalunya se’n farà càrrec del monument i l’acondicionarà com a vestigi d’una guerra que no hauria d’haver estat mai.
Cal recuperar i dignificar un passat que sí va existir, cal que les cicatrius quedin ben tancades.
No sé si serà perquè darrerament em plantejo un grapat de coses (be, de fet em sembla que fa part, per defecte, del meu software vital) o perquè la comunicació (la pròpia i cap al món) m’apassiona. M’apassiona i m’impressiona el què dia a dia sóc capaç de descobrir en la meva relació amb els altres…. Què difícil que és tot plegat!
Hi ha evidències relacionals d’aquelles que fins que no les interioritzes, no te n’adones quant important és conèixer-les. Farà pocs anys, per a posar un exemple, vaig adonar-me’n que dues persones en una mateixa situació podien viure-la de manera completament diferent. Sembla evident, oi? Doncs no és exactament així, ens deixem portar tant per la nostra pròpia percepció de la vida que ens acabem creient que aquella és la realitat objectiva… i ens fem tan de mal!
L’altre dia, seguint els premis Blocs Catalunya, vaig descobrir un web que em va agradar molt, i el seu títol, molt suggerent, em va acabar d’atrapar: Educació Emocional. L’autora és la Ma Teresa Abellan i el més bonic és que fa part d’un projecte d’una escola de primària, ensenyen els nanos a aprendre a gestionar la pròpia vida emocional… Un gran regal! Regirant el bloc, em va impressionar i molt el concepte d’ecologia emocional, que, segons les explicacions, és l’art de gestionar les nostres emocions per a la nostra millora personal i relacional, així com del món que ens envolta. Com aplicar aquesta ecología emocional? L’autora ho resumeix en 7 principis bàsics que, de tan simples semblen impossibles… I aniria més enllà, haurien de ser la bíblia per a fer del nostre món un món millor, que, pels més incrèduls, sí és possible:
1. Principi de l’autonomia personal.
Ajuda’t a tu mateix i els altres t’ajudaran. (Nietzsche)
2. Principi de la prevenció de dependències.
No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos. (Bragavad Gita)
3. Principi del boomerang.
Tot el que fas pels altres, t’ho fas a tu mateix. (Erich Fromm)
4. Principi del reconeixement de la individualitat.
No facis pels altres allò que vols per a tu. Ells poden tenir gustos diferents. (Bernard Shaw)
5. Principi de la moralitat natural.
No facis pels altres allò que no vols que et facin a tu. (Confuci)
6. Principi de l’autoaplicació prèvia.
No podràs fer ni donar als altres allò que no ets capaç de fer ni donar-te a tu mateix.
7. Principi de la neteja relacional.
Tenim el deure de fer neteja de les relacions fictícies, insanes i que no ens deixen créixer com a persones.
Seguirem llegint el seu bloc, és filosofia i de la bona per aquests temps de pa i circ!
Classificat com a: reflexiones en voz alta
Venga, ¿alguien más se anima?
Hay iconos de nuestra sociedad que son intocables, y hoy hablar en contra de parte de esta gran red social tan democrática parece que es un crimen… Pues sí, soy una anti-facebook. ¿Por qué? Porque considero que las tic del s.XXI son una herramienta estupenda, pero que todavía carecen de valores éticos que las regulen…. ¿Éticos? ¿Ésta está loca? Pues me parece que no, estoy hablando de algo tan sencillo como poner límites…
Vayamos al caso Facebook. Cuando apareció todo el mundo comentaba emocionado que era una red social estupenda para esta gran web 2.0, un lugar ideal para compartir y hacer contactos, relacionarte con tus amigos y encontrar a personas a las que quizás les perdiste la pista hace muchos años, además de otros usos que no comentaré… ??¿¿ Pero vayamos por partes: soy una gran fan de las nuevas tecnologías, me apasionan, creo que son un instrumento enorme e infinito, un gran avance tecnológico, un enorme ahorro económico y energético, facilita las relaciones personales y laborales (véanse redes profesionales, etc…). Pero, a mi parecer, Facebook no es exactamente eso.
Hace un tiempo hice un experimento con unos amigos con los que quería montar un e-negocio y Facebook parecía una plataforma estupenda para crear una red de seguidores… Y lo es, al menos en los negocios pero a nivel personal… ¿a qué precio? Amigos en Facebook: dícese de aquellos a los que permites entrar en tu atmósfera particular y visionar tu muro en donde cuelgas la información de tu vida que te apetece, invitas, pones fotos, etc, etc, etc. Pero, ¿son amigos? (si la mayor parte de las veces son amigos, de amigos, de amigos que resulta al final que NO son tus amigos, pero ese afán “humano” por llegar el primero a todas partes hace que tu yo más competitivo aflore y se deje engañar, y no tenga en cuenta la calidad sino la cantidad…) Más amigos tengo en Facebook, más cool soy… ¡qué angustia! ¿Y tus fotos, tu información vital? (que no digo nada, pero no comparto esa manera de hacer pública la vida de uno… Si al menos entendiera el objetivo…).
Y si cuelgas tu vida para compartirla, ¿ya vigilas? Quiero decir, hay mucha gente que cuelga fotos y añade etiquetas… ¿Has pedido permiso a todos los que están en ella para que desenmascares sus identidades? ¿Y si hay algunos de ellos que preferirían no querer ser encontrados? ¿Dónde están los límites de la privacidad, un derecho constitucional básico, así como los derechos de autor? Pero ¿qué dice ésta también sobre derechos de autor? Pues sí, Facebook se reserva los derechos de toda la información que cuelgues en tu espacio, eso lo sabemos desde hace un tiempo, algunos desde ya hace mucho… Así que esos señores, por ejemplo, podrían estar haciendo un negocio redondo con las empresas dedicadas al crowdsourcing porque tienen una base de datos enorme sobre tus gustos y los gustos de millones de personas, y esa información se vende a precio de oro a las empresas para que fabriquen sus productos lo más adecuados a tí…. y ganen millones. También puede que almacenen tus fotos en otra gran base de datos, o que estuvieran vendiendo tus fotos a empresas que cobran por ofrecer imágenes a todas las publicaciones del mundo… Eiii, para, me dirá alguno, no me parece que todavía se haya hecho nada de esto… Y yo te respondería… ¿Estás seguro?
Hace unas semanas en el CiberPais salió un artículo interesantísimo sobre internet y la realidad virtual, cómo un consorcio de universidades, entre ellas la Universitat de Barcelona, la Rovira i Virgili o la Universidad de La Laguna, aplicando la realidad virtual, habían inventado distintos softwares para uso terapéutico y curar fobias (como miedo a las arañas) o transtornos psicológicos (como la bulimia) o traumas como el miedo a volar (en simuladores de vuelo), una evidencia más de que nuestro cerebro, inteligentísimo, tiene el defecto de no discernir entre realidad y ficción y creerse lo que “siente”…
Y así que no puedo evitar preguntarme… ¿Serán reales o virtuales nuestros amigos de la red?
